Dissortadament, estrenem un nou any amb les mateixes incerteses en matèria econòmica heretades d’un 2020 per oblidar. La perspectiva d’una recuperació s’allunya cada dia més amb les contínues restriccions aprovades i no s’albira cap horitzó proper de remuntada. 
Després de tanta promesa buida, de paraules aparentment motivadores que es donen de morros amb la desmotivadora realitat; em permeto recórrer en aquesta ocasió a una tradicional faula infantil, entenedora fins i tot pels nostres governants, que hauria de servir per reflexionar sobre la necessitat urgent i inajornable de fer costat als emprenedors que ara mateix ens trobem en una situació límit, a punt d’ofegar-nos.  
Dues granotes gaudien amb total despreocupació d’un dia de granja quan van caure accidentalment a la galleda de la llet. Per molt que nedaven cap als marges, no podien sortir de l’interior. Les parets eren massa altes. Nedaven en cercles sense trobar una sortida, i el cansament començava a notar-se. Una de les granotes es va adonar que aquell nedar sense parar tot junt era un malbaratament d’energia. Es va aturar en sec i es va ofegar. L’altra granota, en canvi, no va deixar de nedar en cap moment, no es volia rendir, i amb el seu moviment incansable va aconseguir que la llet es convertís en mantega sòlida que li va servir com a punt de suport per saltar fora de la galleda.
Qui no sent com a pròpia aquesta sensació d’estar nedant dins una galleda on no es veu cap sortida? I, pitjor encara, qui no pensa que les mesures adoptades per fer front als efectes adversos derivats de la pandèmia semblen més llet dins d’una galleda cada cop més alta i insuperable per a les Pimes i emprenedors del país. 
I, siguem honestos, la responsabilitat no només recau en Govern, també tenim unes administracions locals que poden fer molt pel col·lectiu de granotes en risc i marcar una ruta de sortida de la galleda. Per exemple, si s’acompanyen les restriccions de contraprestacions (econòmiques o de moltes altres formes) que evitin que les granotes al final optin per deixar de nedar i ofegar-se. 
Els comuns són les administracions més properes als ciutadans corrents, els empresaris de carrer o els botiguers de barri. En temps d’eleccions ens cansem de veure candidats i dignes representants apropar-se als diferents comerços a la recerca de vots. Ens coneixen amb els nostres noms, s’interessen per la nostra feina, les nostres famílies... i un cop s’instal·len en els seus càrrecs aquesta proximitat es transforma en distanciament. 
 Però no vivim temps convencionals i cada vegada és més necessari adaptar les velles fórmules d’Administració a actuacions més directes i diligents atesa la situació de crisi generalitzada en què ens trobem. Ha arribat el moment perquè els comuns s’impliquin també i formin un front conjunt amb el teixit empresarial format pels autònoms i emprenedors de les seves parròquies. I el moment és ara, perquè les granotes d’aquesta faula comencen a notar l’esgotament i podrien optar per rendir-se de manera definitiva. 
No és pas tan difícil. Bastaria de deixar de banda la mentalitat de curt termini electoralista per sospesar el greu perjudici que suposarà per al conjunt de cada parròquia el tancament de negocis i la pèrdua de treballadors. Demanem pressupostos realistes orientats a activar l’economia, a generar activitat i fomentar llocs de treball. Ni que sigui perquè quan els polítics surtin a caçar vots es trobin quelcom més que granotes ofegades. Perquè, ja se sap, les granotes mortes no voten.