Les eleccions m’importen un rave

Totes les coses interessants em van passar ahir a les xarxes. M’amoïna perquè estic rumiant de passar-me a la dieta digital que predica Carl Newport, i perquè  no diu res de bo de la meva vida social. En fi, va començar el meu amic Iago amb les rosquilles de Sant Blai. Aquest any no ens en portarà, diu. La veritat és que ja fa temps que no em reserva la caixeta de torn. No l’hi tinc en compte perquè em va descobrir una de les coses bones de la vida. No n’hi ha tantes. A més, concloïa el tuit amb una divisa moral que li penso inculcar a la Blanca: “A la vida només hi ha dues maneres de fer les coses: segons la tradició o mal fetes.” Després va ser l’Eva, amiga dilecta. No ens hem vist des de l’11 de març, crec. Dèiem de dinar al Mandala i mentre conspiràvem vam concidir que ens importa un rave el resultat de les eleccions catalanes. Com si s’haguessin convocat a Mart. Ens hem donat quinze dies de marge per rumiar qué nos ha pasado, cómo hemos cambiado. I la Roser, que ja que no va poder néixer a la Garrotxa ho va fer a l’Empordà, i que cada dia ens endossa al Twitter una pindoleta lírica per elevar l’esperit, fins i tot el meu. La d’ahir no era seva, sinó de Vinyoli, no es pot tenir tot: “Espera’m, torno de la nit/ ple d’imatges per tu./ ...Se sentia/ la cobla, lluny, i la fressa/ monòtona del mar./ A la plaça,/ sota les voltes, cada estiu/ ens asseiem una hora./ Aquestes/ són les imatges que porto/ del fons de la nit”. Acabaré amb aquesta cita del músic Alfonso de Villalonga a la Contra de LV que em va passar el meu amic Txema: “Quan m’equivoco i toco la tecla del costat sempre descobreixo alguna cosa interesant. L’error inspira”. He dit un rave!? Que siguin dos.