Les emocions en democràcia

La democràcia és aquell ideal que tots defensem, alguns hi creiem, però que pocs entenem. I no sabria dir si em puc incloure en el tercer grup.

Amb motiu del 25è aniversari de la Constitució, i obrint el Cicle de conferències organitzades pel Consell General, aquest dilluns, l’escriptor i poeta Antoni Puigverd va presentar una ponència de títol com a mínim captivador, per a tots aquells que ens identifiquem encara amb un sistema democràtic i plural: La democràcia en l’època de les emocions.

Em sap greu que no vinguessin representants del grup liberal ni socialista, atès que les paraules de l’autor haurien pogut ser molt reveladores per a aquells que justament juguen més amb les emocions que no pas amb les argumentacions. Potser la idea de democràcia objectiva no acaba d’encaixar en la seva estratègia de comunicació electoral.

Deixant de banda aquest petit parèntesi, m’agradaria dir que he assistit a diverses conferències organitzades pel Consell General i altres entitats però, en poques ocasions, m’he sentit tan captivat per una prosa que lligant conceptes, idees i reflexions ha reflectit la imatge de la democràcia actual.

Una democràcia, ja no sotmesa només als poders econòmics o internacionals, sinó pel joc de les emocions, sovint canalitzat pels mitjans de comunicació, xarxes socials i fake news. Com diu l’escriptor: els polítics ja no prenen decisions només per qüestions objectives, reflexionades i estructurades, sinó que es deixen portar pel corrent de les masses que, com si d’una novel·la es tractés, en la qual els nusos o punts d’acció s’han d’anar seguint un rere l’altre perquè els lectors, o en el nostre cas els electors, estiguin sempre en peu d’alerta fins a arribar a un clímax que no arriba mai.

Una reflexió que fa temps que defenso i que va quedar palesa durant la conferència és que la democràcia no perd força ni està obsoleta: simplement, no és tan atractiva en una societat acostumada a una velocitat d’accions i canvis dignes d’una pel·lícula d’acció. La dita que sovint em diu ma mare –“la paciència és la mare de la ciència”– és allò que avui trobem a faltar a l’hora de prendre decisions.

Esperem dels nostres polítics que generin canvis d’avui per demà. Les estratègies de país ja no es defineixen amb una previsió de 20 anys, sinó d’un any per un altre. L’oposició ja no analitza el que pot ser bo o no pel país a llarg termini, sinó que es deixa portar per allò que les xarxes socials poden expressar, i la majoria, lligada a una imatge de dolents de la pel·lícula, tremolen quan han de fer passos ferms atemorits per si la imatge pública empitjora.

Les emocions ens fan reaccionar de pressa, ens porten a prendre decisions que potser no sempre són les millors; i una societat que es fonamenta en emocions deriva directament en una societat polaritzada. A tall d’exemple, només necessitem observar el cas del funcionariat aquests dies. No defensaré ni una posició ni l’altra, perquè això seria un altre debat. Però és interessant veure com s’ha generat dues corrents molt marcades: els pro funcionaris i els pro privats i, per ser realistes, posaria la mà al foc que més d’un 80% dels que defensen una posició o els que defensen l’altra no coneixen ni els arguments d’una o altra part.

És una batalla de les emocions, de les contraposicions. Però allò que fa més por és quan els representants del poble, no escollits pels seus sentiments sinó per les seves capacitats, són els primers que pugen al tren de la no argumentació.

Veure com en un comunicat del grup liberal esmenen a la totalitat un projecte de llei de reforma de la funció publica, tot i reconèixer que ni l’han llegit –“no hem tingut l’avantprojecte, no ens han enviat el text, fa mesos que estem parlant d’aquesta qüestió però no hem tingut l’ocasió de llegir-lo”–, quan és un text que molts funcionaris han tingut a les seves mans. Fa realment por veure cap a quina direcció estem anant.

Esperem que, a poc a poc, ens tornem a centrar tots plegats i, en lloc d’estar en una pel·lícula d’acció, tornem a la realitat on res és tan ràpid i on les decisions són pensades i analitzades.

Que les emocions permetin crear un esperit crític però que, en cap cas, determinin les accions en una democràcia basada, com diu l’escriptor, en la incomoditat equilibrada.