Estimat amic lector,
En aquesta ocasió l’artista era tot un misteri per a mi, no coneixent res de la seva obra prèviament, i fins i tot investigant per internet no vaig aconseguir obtenir gaire sobre la seva trajectòria.
Així que, envoltat de la més enigmàtica de les meves visites, un dijous a la tarda de finals de gener em vaig plantar al Comú d’Encamp per visitar Estampes, de l’artista Pedro Muñoz Barrero.
Et comento, amic lector, que l’exposició en si consta d’una mica més d’una vintena d’obres, de molt variada temàtica: bodegons, escenes costumistes, monuments com Sant Joan de Caselles…, sense conservar un fil conductor que les relaciona a través de la mateixa. Al meu entendre aquesta heterogeneïtat pot ser degut a la representació de diverses etapes artístiques de l’autor, una mena de mostrari de la seva vida pictòrica. Possiblement hauria resultat més idoni un argument comú que homogeneïtzes la mateixa i ens permetés no dispersar-nos en un ventall tan ampli de temes.
De les obres m’han sorprès diversos retrats figuratius on em van captivar les mirades perdudes. Pupil·les clavades al buit sabent captar el patiment, els somnis, els desitjos o anhels del model. Exemple del mateix seria un home fumant pipa o la cuina de la Casa de la Vall on observem un conseller. A qui mira?, a l’espectador?, al pintor?, a un altre figurant no retratat? És una mirada buida clavada a l’eternitat, difícil de captar. De similar joc psicològic se’ns presenta una altra obra en què es mostra una nena asseguda en uns graons, de nou amb les pupil·les abstretes a l’infinit, què pensa aquesta nena?, quins són els seus somnis?, què recorda?
No et pots perdre tampoc un subtil nu en el qual exquisidament s’han representat els translúcids d’un cobrellit de seda i el que potser sembla un tocat de plomes de marabú. A través d’ell ha plasmat un cos normal, amb els seus bells defectes, enfosquint el fons i no matisant la cara, convertint així en protagonista el cos nu femení en la seva plenitud, quina joia atemporal.
Una altra de les temàtiques, d’aquesta complexa barreja són les escenes carnavalesques, amb arlequins, disfresses i altres vestidures palatines. D’entre els mateixos caldria destacar una composició que descriu una noia vestida amb indumentària d’època i un arlequí apropant-se-li, sibil·linament, potser a besar-la?, o a xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella? De nou la mirada etèria, el gest murri de la donzella i el gest d’angoixa del saltimbanqui, perfectament captat, mirant-la als ulls. Traços gruixuts. Espectacular el tocat de joies als cabells de la model i el seu contorn. Gaudeix-ho pausadament amic meu.
Finalment, atent lector, per acabar aquest epistolari, una obra que m’ha cridat força l’atenció és una que representa una casa amb detalls de la porta. Aquesta és una creació més moderna, convergència de diferents tècniques, on es combinen collages amb pintura matèrica. M’agrada molt aquest estil, potser fruit de l’evolució de la carrera artística, gosaria vaticinar.
He de comentar-te que Estampes estarà disponible fins al 12 de febrer, per la qual cosa et recomano que si vols delectar-te amb aquesta no deixis passar l’ocasió de visitar-la.
Com sempre, és la meva opinió personal, res més i ni més ni menys, i així s’acomiada de tu fins a la nova entrega. 
El teu amic.