Simone Veil i Simone Weil. Ambdues, dones. Mateix nom. Amb cognoms molt similars. Ambdues, franceses. Ambdues havien crescut en famílies d’origen jueu benestants i intel·lectuals. Ambdues van ser lluitadores incansables per les causes justes. Ambdues van militar per posar a la dona en igualtat de condicions. A contracorrent. L’una, Simone Veil va ser una gran jurista i una política amb una trajectòria impressionant. L’altra, Simone Weil, era filòsofa, escriptora i activista.
El lema de Simone Veil, que va sofrir l’horror dels camps de concentració, que va ser la ministra que va legalitzar l’avortament a França el 1975 i que va ser la primera presidenta del Parlament Europeu el 1979, era: “Els errors no es lamenten, s’assumeixen! No es fuig de la Por, se la venç. No es crida, l’Amor, es demostra!”
Simone Weil, que tot i ser catedràtica de filosofia, escriptora i pensadora va ser obrera a les fàbriques de Renault, va ser militant antifranquista a Espanya, al front d’Aragó i a Barcelona durant la guerra civil, i resistent activa de l’organització de la France Libre liderada des de Londres per De Gaulle durant la II Guerra Mundial, escrivia el 1936 després de viure les vagues obreres a França: “El tema és que, després d’haver-se doblegat sempre, de patir-ho tot, d’agafar-ho tot en silenci, atrevir-se finalment a aixecar-se. Dempeus. Alçar la veu. Sentir-se un home durant uns dies…”
Quines lliçons de vida i de compromís infinit ens mostren ambdues Simone.
Les dues van viure en èpoques similars, tot i que Simone Weil era vint anys més gran. Ambdues, tot i ser de famílies jueves no practicants i fins i tot laiques, van patir els estralls de l’antisemitisme. Ambdues van contribuir amb escreix a aquest segle XX tan complex com esperançador que va produir el pitjor i el millor. Hi van deixar petjada.
Diuen que Simone Weil, que va morir el 1943 als 34 anys de tuberculosi al Regne Unit, i que es va convertir al catolicisme poc abans, i després de mantenir una correspondència profunda i controvertida amb Georges Bernanos, es va deixar morir alimentant-se escassament en solidaritat amb les privacions i les restriccions alimentàries que patia França, que en aquella època estava ocupada pels nazis. Va morir massa jove, i no va ser fins més tard que amics seus com Albert Camus en van publicar les obres.
El feminisme europeu recorda amb quina força, amb quina determinació, amb quina dignitat, malgrat tota mena d’atacs verbals, de vexacions, d’intimidacions, d’insults, Simone Veil, que era ministra de Sanitat del president francès Giscard d’Estaing, va legalitzar l’avortament a França. La seva personalitat brillant, compromesa i lluitadora la va portar a ser elegida primera presidenta del Parlament Europeu el 1979. Era la primera vegada que els europeus i les europees elegien al sufragi universal els seus europarlamentaris. I una dona, ella, va ser-ne la presidenta. 
I és que Simone Veil era una supervivent que va tornar traumatitzada, afeblida i marcada, amb dues de les seves germanes, del camp de concentració d’Auschwitz. El seu pare, la seva mare i el seu germà no van sobreviure. 
I per això va ser una europeista compromesa. I malgrat el que de joveneta havia viscut, defensava convençuda que s’havien de deixar els impulsos i les ganes de revenja a banda per a no repetir la història. Així que ella, que va viure a les seves pròpies carns el terror de l’Alemanya nazi, afirmava: “Estàvem convençuts que, si els vencedors del 1945 no aconseguien una reconciliació plena i ràpida amb Alemanya, les ferides d’una Europa ja dividida entre l’Est i l’Oest no sanarien mai, i el món tornaria a emprendre el rumb cap a un altre conflicte fins i tot més devastador.” 
Una oració per a meditar avui, en ple segle XXI, en el drama bèl·lic que vivim a l’Est d’Europa.
Simone Veil va morir el 2017 i el 2019 va entrar al Panteó a París. Al lloc on França venera les persones que han fet història. I el record d’aquesta figura única es va plasmar el 2021 amb una pel·lícula Simone, le voyage du siècle, d’Olivier Dahan, que il·lustra els grans moments de la seva intensa, polifacètica i profunda vida.
Doncs això: dues Simone, un gran exemple comú d’ideals, de força, de valentia i de compromís.