La nit de Sant Joan obre cada any l’arribada de l’estiu amb les falles i fogueres que se celebren a moltes poblacions d’Andorra. Les falles d’Andorra es van recuperar a finals dels anys vuitanta gràcies a l’esforç d’una colla de joves d’Andorra la Vella, vinculats en bona part a la Gresca Gegantera i al Comú, que amb molta empenta i esforç van emprendre la iniciativa de treure del calaix del record les tradicionals falles andorranes que la canalla voleiava pels carrers fins als anys quaranta.
La recuperació d’aquesta tradició va comportar també una recerca documental en arxius, biblioteques i entrevistes als darrers testimonis que n’havien fet. Com bé sabem, la nova falla difereix de la tradicional en els components: la branca i l’escorça de beç es van substituir per filferros i paper per no damnificar la natura. Bona iniciativa. Tot i que no veuria malament que la tradicional tornés a córrer pels carrers del país. Només caldria un control i una gestió acurada de l’extracció de la pela dels beços.
Paral·lelament a la consolidació de la recuperació de les falles, Rosalia Pantebre va presentar el 1997 el seu llibre El parlar d’Andorra. La Rosalia hi recull centenars de mots que va sentir dels padrins en moltes de les seves entrevistes. Un d’aquests és falla, que el relaciona amb les tradicionals falles del nostre país, i també amb les del petit llogarret d’Argolell, situat dins d’Espanya, sota del mas d’Alins de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Rosalia Pantebre indica que a Argolell “se n’havia fet fins abans de la guerra civil”.
Si em permeteu especular, probablement aquesta tipologia de falles es devia fer a tota la vall del Valira, Runer avall, qui sap si fins a Anserall i Castellciutat, en tots aquells llogarrets de l’Alt Urgell que tradicionalment s’encaren també a Sant Julià de Lòria per proximitat i vincles humans. El santuari de Canòlich, situat prop d’emprius i creus que marquen antigues disputes i acords entre aquestes comunitats muntanyenques veïnes, i si m’ho permeteu, germanes, és un clar exemple d’aquest llegat cultural comú.
Les falles d’Argolell no es van recuperar i han romàs fossilitzades en el nostre record gràcies a aquesta indicació de Rosalia Pantebre en aquest llibre que algun dia caldria reeditar. Les falles andorranes regiren amb força i estima pels nostres carrers amb el relleu de l’esperit dels més joves que amb la seva participació mantenen viva aquesta tradició.
Dedico aquesta columna a tots els fallaires d’Andorra i el seu esforç per mantenir la cultura i la tradició del país.