No m’agraden les aglomeracions. Ho sento. Com diu un que jo conec, que no és gaire exagerat –així com tampoc no ho és servidor–, “si hi ha més de quatre persones, no hi vaig”. Em sap greu, però és que no puc. No sé exactament si es deu a una mena de tara antisocial o senzillament perquè que detesto, pel que sigui, la sensació de semblar una sardina embotida en una llauna. Qui sap. Però el cas és que intento evitar aquest tipus de situacions tant com puc. De vegades, però, t’hi trobes de cop, ja sigui per qüestions relacionades amb la feina, perquè algun amic malparit t’acaba convencent o simplement fruit d’un atac puntual d’eufòria. Ves a saber. Abans, en canvi, quan estava als meus anys d’adolescència, no em perdia ni una festa major. Ni una! I coneixia perfectament tot el calendari festivoestival d’Andorra. Ara, si hagués d’anar a la festa d’Escaldes, per exemple, tindria un maldecap molt difícil de superar.
Ara bé, les festes de poble de tota la vida sí que encara m’agraden. Parlo de poblets perduts pel Pirineu, compte, no d’un com la Seu o fins i tot Organyà. M’agrada entrar a una petita plaça i veure com els padrins –i no tan padrins– ballen pasdobles i havaneres al ritme de l’acordió. M’agrada veure la gent de sempre, asseguda al lloc de sempre i amb l’esperança de sempre de veure si aquesta vegada per fi els toca el bingo. M’agrada el grup de versions que toca sempre les mateixes cançons i no innova gaire. M’agrada la barreja d’olor entre l’arengada i la xocolata desfeta –per molt que detesti l’arengada amb tota la meva ànima–. Què volen que els digui, soc així d’estrany. Però, sobretot, el que m’agrada és l’ambient gairebé màgic que acostuma a inundar aquesta mena d’esdeveniments. És com estar a casa. A més, en general no s’acostuma a practicar l’esport d’apunyalar la gent perquè sí, la qual cosa també s’agraeix. Tot sigui dit.
