Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i conseller lauredià

 

 

Les implacables quatre parets




Que et soni el despertador a les set del matí, que aixequis la persiana per veure si les previsions meteorològiques l’han encertat o no. Triar la roba que et posaràs en aquesta època boja en què al matí fa fresca però de dia comença a fer caloreta. Sortir de la dutxa, vestir-te. Despertar el teu fill, esperant que es llevi de no massa mal humor i donar-li l’esmorzar, pendent del rellotge que s’entesta a córrer més del compte, cada dia, en aquella hora. Posar-nos la jaqueta mentre triem una joguina per endur-nos cap al cotxe. Baixar cap al garatge a passos accelerats, amb el nen a coll per intentar burlar les agulles del temps que passa encara més accelerat. Sortir de casa cap al poble, tot constatant, dia rere dia, que la muntanya nevada ho està cada cop menys. Cantar aquella cançó que, un dia, el nen es va atrevir a cantar amb el seu vocabulari propi. Veure pel mirall retrovisor com es dibuixa al seu rostre aquell somriure de satisfacció en veure que comença a fer coses de nen gran. Desitjar que hi hagi lloc a la plaça per no haver d’entrar a l’aparcament. Amb una mica de sort, doncs, entrar a l’escola bressol amb aquells tres minuts guanyats. Posar-li el xandall i treure-li sense que s’adoni aquella joguina que havíem agafat de casa. Entrar a la classe, fer-li un petó i desitjar que el dia li vagi bé, que mengi, que dormi, que jugui, que no es faci mal… Anar a fer un mini de fuet i un cafè amb llet al bar, perquè m’agrada aquella estoneta per a mi. Plantar-te a la feina i passar un dia com els anteriors en el qual l’horari de classe et marca el compàs de les activitats. Sortir de treballar i anar a buscar-lo per anar a passejar una estona pel poble o per Andorra, abans de començar les activitats vespertines d’un nen de dos anys i escaig: bany, joc, sopar i dormir. Gaudir d’aquelles horetes amb tu mateix per repassar, planejar una sortida a la muntanya que t’arrencarà del dia a dia amb aquella insuflació intensa de plaer, preveure, analitzar, llegir, escriure… i anar al llit sabent que l’endemà no serà gaire diferent d’avui. Un sentiment que sovint es fa dur d’acceptar. Però la resignació acaba controlant la situació al mateix temps que la son s’apodera de tu. Final d’un dia igual que tots els altres. 
Que et desperti ell amb un “papa” ben sonor per assegurar-se que el sentiràs. Fer el ronso  abans de llevar-nos, vestir-nos i baixar a esmorzar, sense pressa. Jugar amb aquelles joguines que ens han estat esperant obstinadament en aquell mateix lloc on les vam deixar ahir. Trobar aquelles variants o alternatives al joc perquè el matí sembli irrisòriament diferent. Si fa bon temps, sortir una estona al jardí, agraint la sort de poder sortir d’aquelles implacables quatre parets, quan no fa massa t’oferien aquell benestar i aquella seguretat que sovint necessites i aprecies. Ara només ofereixen seguretat. Dinar, posar el nen a fer la becaina per tenir aquell moment per a mi, berenar, tornar amb aquelles joguines que el nen comença a mirar de reüll. Inventar, adaptar, innovar, saltar d’una activitat a l’altra per evitar que l’avorriment s’instal·li en les nostres ànimes; la meva amb la mirada posada en l’endemà, que amenaça de ser terriblement igual que avui. Resignació sense saber, però, fins quan. Resignació sabent que cap novetat aportarà un nou color a aquella existència entre quatre parets, agraint, però, que la salut hagi decidit, sembla, avorrir-se  amb nosaltres aquí dins. Bany, sopar i a dormir, més cansat fins i tot que quan vaig a treballar.
Qualsevol rutina resulta avorrida o fins i tot angoixant, però hi ha rutines que encara que no ho sembli, van carregades de llibertat. La primera que us he descrit n’és una, aquella que en un moment o un altre m’he atrevit a menysprear i a detestar justament pel sentiment de manca de llibertat, però que diferents es veuen les coses avui. Abans, malgrat tot, teníem la llibertat de triar, de fer, d’anar… i les obligacions de cada dia potser eren el preu per pagar, altrament dit, ens permetien gaudir amb els cinc sentits d’allò que sí teníem la possibilitat i el luxe de triar. I és que moltes coses les veiem ara exactament així, com un luxe, per distants i inabastables.
Molts coincideixen a pensar que quan hagi passat aquest episodi res serà com abans, que canviarem la nostra manera de viure, d’afrontar les situacions, que apreciarem més allò que tenim… M’agradaria que fos cert, i també per a mi. Però jo soc dels qui pensa que potser això serà cert un temps, però que quan aquesta pandèmia s’hagi convertit definitivament en un mal record, tornarem a oblidar i tornarem a apreciar en la justa mesura tot allò del que gaudim sense ser-ne conscients. Tot allò que un dia, recordarem, va ser un luxe.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte