Al nord de Noruega, hi ha un arxipèlag d’illes anomenat Spitzbergen. A més de 78 graus de latitud, aquest indret es pot considerar un dels més remots de la terra, a mig camí del pol nord. A l’illa principal de Svalbard, hi ha l’aeroport de Longyear. A poca distància de l’aeroport, en els primers pendents dels turons, hi ha una porta emmarcada d’un encofrat de ciment. La part visible de la instal·lació s’assembla prou a l’entrada d’una mina: una simple obertura, amb el tancant corresponent, i la promesa d’una galeria subterrània ben amagada sota terra. En realitat, el que s’amaga a les profunditats gelades d’aquest lloc inhòspit és una barreja entre un museu de ciències naturals i un búnquer nuclear: el Banc de Llavors de Svalbard.

Pot semblar curiós prendre tantes precaucions per establir un banc de llavors, però els seus objectius ho requereixen. Des dels seus inicis l’any 2008, aquest projecte ha volgut salvaguardar exemplars d’una àmplia varietat d’espècies de planta. Fa anys que els científics concernits han hagut de constatar una reducció del nombre d’espècies de flora en gairebé totes les regions del món. Certes plantes locals s’han anat extingint, a mesura que l’activitat humana ha anat afectant els seus àmbits naturals. D’altres espècies s’han anat sufocant sota la pressió de plantes semblants, però més adaptades a les necessitats pragmàtiques de l’economia moderna. Podem constatar aquest fet, pensant tan sols en el nombre de varietats de pomes que es cultiven avui en dia, comparat amb temps passats. A les pomes, hi podem afegir les diverses espècies de patates, de tomàquets, de fesols, etc. que s’han anat descartant per privilegiar espècies de més rendiment. És clar, de les plantes que no tinguin una utilitat directa ningú se’n vol recordar.

La instal·lació de Spitzbergen ha tingut els seus problemes, com ara filtracions d’aigua causades per l’elevació de les temperatures, notable fins i tot en la proximitat de l’Àrtic. Però, si més no, ha pogut recollir unes 400.000 mostres d’espècies de planta diferents, que es conserven per a les generacions futures. Ja ha servit, concretament, per tornar a descobrir espècies que es pensaven desaparegudes. Ara bé, els grans centres de recerca de la biodiversitat es troben en altres regions geogràfiques, com per exemple el nord d’Europa. Em pregunto fins a quin punt les espècies locals d’Andorra i de la regió pirinenca en general es deuen trobar representades allà dins. Hi és el tomàquet morat? O l’enciam de font? Hi és la simple grandalla? Si ens passés algun desastre ecològic, podríem tornar a poblar les nostres contrades? Potser fora bo assegurar-nos, ja des d’avui, de poder-ho fer en cas de necessitat. I el seu cost no hauria de ser excessiu per a les arques de l’Estat.