Coneixíem aquesta setmana la polèmica que s’ha desfermat a Polònia sobre el llegat del reconegut Ryszard Kapuscinski. Segons ha denunciat la seva família, l’ultraconservador partit Llei i Justícia voldria esborrar qualsevol rastre del periodista eliminant el premi que porta el seu nom atorgat per l’agència de notícies estatal per a la qual Kapuscinski va treballar. Aquesta notícia, encara no confirmada, arriba en un país en què els mitjans de comunicació han estat especialment durant el darrer any sota el punt de mira de l’executiu. Recordem només la llei sobre aquest sector que es va aprovar a inicis del 2016 i que permet al Govern el control de les cadenes estatals. La mesura va despertar un fort rebuig entre la població, com caldria esperar. Accions com aquestes ens demostren que els drets que hem adquirit després d’anys de lluites poden desaparèixer d’un dia a l’endemà. Que la democràcia que tenim avui potser, en un breu termini de temps, pot fer dos passos enrere. O quatre. O fins i tot més. Realitats que ens indiquen que les llibertats que hem assolit, i que ens semblen inqüestionables avui, s’han de mantenir cada dia i sense dubtar. Perquè a la menor distracció ens segresten fins a temps remots. Això avui passa a Polònia. Però d’altres exemples hi ha en països ben avançats. Vaig sentir fa temps, uns anys, que no ens ho sembla però la democràcia penja sempre d’un fil. El públic es va esgarrifar en sentir aquestes paraules. Els anys ens assenyalen que no són paranoies d’un pessimista. Potser és ben bé la realitat.
