Les mascaretes... i ser de vidre

Soc molt i molt conscient que haurem de portar les mascaretes durant molt de temps, però em posa molt trist veure la gent amb la cara gairebé tota tapada. Representa tantes i tantes coses... L’absència de gestos, la manca de comunicació, l’expressió facial i tot això sumat al maleït distanciament social. Després de dos mesos de confinament el que més necessitem és l’apropament social, i ara només penso que anirem aprenent a abraçar amb la mirada, a somriure amb els ulls i a reconèixer les altres expressions, aquelles a les quals mai ningú havia parat atenció. I és que, com que un desconeix què farà, és normal que es dediqui més temps a recordar el que feia. Un no sap el que arribaria a donar per repetir inclús antigues bajanades sense importància. I entre l’ansietat, la manca de vincle social, la irrealitat, la por, les pèrdues... s’acaba per triar la nostàlgia. El passat, ara per ara, és l’única porta que queda oberta. N’hi ha molts que quan acabi tot això no demanarem res a la vida, només allò que era nostre, allò de l’antiga normalitat i no la nova: quedar per fer una cervesa, conèixer un desconegut i explicar-li la vida i escoltar la seva. Això sí, un cop tornem a aquesta nova normalitat que ens espera serem de vidre. El contacte és essencial en la nostra cultura. Vida al carrer, passejar agafats de la mà, treballar colze a colze, ballar, fer abraçades. Ara començarà el joc de les distàncies. Gens de contacte. Tapats amb una mascareta. Driblant els virus, mirades desconfiades, però estem animats, tot i que ens tocarà viure una època estranya. Això sí, amb el gran desig d’omplir els espais que s’han quedat buits per un confinament inesperat.