Les ‘Màximes’, multilingües

Un dels grans tresors del patrimoni bibliogràfic andorrà, sens dubte el més valuós, és el Manual Digest, el llibre del segle XVIII amb què el pròcer d’Ordino i doctor en drets Antoni Fiter i Rossell va recopilar la història, les lleis, els costums, els privilegis i les formes de govern del país. Com és sabut, el llibre conté, com a colofó, una col·lecció de cinquanta-cinc Màximes cristianes de verdadera política i sòlida prudència que no són res més, ni res menys, que una adaptació andorrana de dos famosos tractats morals en forma de recopilació de màximes publicats un segle abans als respectius regnes veïns: l’Oráculo manual y arte de prudencia, de Baltasar Gracián, i Réflexions ou sentences et maximes morales del duc de La Rochefoulcaud.
El Manual Digest el deu haver llegit sencer poca gent: primer, perquè de l’edició original manuscrita del 1748 se’n van fer molt pocs exemplars que van quedar tancats amb pany i clau per a ús restringit d’un grup de lectors privilegiats; segon, perquè quan un síndic revolucionari, com va ser en aquest aspecte Francesc Cerqueda, va llevar-li el caràcter de “llibre secret” i va ordenar editar-lo el 1987, es va presentar el manuscrit en facsímil (536 folis de lletra atapeïda) acarat amb la transcripció amb lletra d’impremta en edició filològica, tediosa de llegir; i tercer, perquè els textos en edició filològica, si bé han d’existir per a ús dels estudiosos, no són perquè els llegeixi el gran públic.
Fa tres anys, el Consell General en treia una nova edició, a cura d’Albert Villaró, que ja no era una edició calcada de l’original, sinó depurada i amb l’ortografia actualitzada, i per tant, més fàcil de llegir. Aquest va ser un pas important per a la difusió del Manual Digest a àmbits més amplis.
Més fàcil difusió han tingut les Màximes, que, a més d’aparèixer en les edicions del llibre complet, s’han editat per separat i molts divulgadors s’hi han referit i n’han inclòs sovint alguna o algunes en obres de diversa mena. Però ningú s’havia atrevit encara a fer-ne una versió al català del segle XXI, com sí que ho ha fet el bibliòfil Robert Basart. Amb el benentès que una versió “posada al dia” no vol dir que s’hagi d’empobrir la llengua, ni “millorar” les màximes, ni introduir cap genialitat, sinó, senzillament, llevar el llast de les edicions filològiques que hem vist fins avui i, actualitzant el lèxic només el mínim justificable, propiciar un coneixement més ampli d’aquesta valuosa peça fundacional de la literatura andorrana.
Si hi afegim que aquesta edició es preveu que vagi acompanyada de la traducció de les Màximes a una pila de llengües de tot el món, i que, juntament amb un llibre de poesia, serà el tret de sortida d’un nou segell editorial andorrà, anomenat Marinada, podem ben assegurar que les nostres lletres estan d’enhorabona.