Les mirades vers les dones no són iguals

La condició de gènere és de per si una desigualtat. M’és igual que parlem de paritat i bla, bla, bla. M’indignen les mirades que per part de subjectes masculins es tenen cap a les dones que ocupen un càrrec. Són mirades diferents a les que tenen cap als seus homòlegs masculins. Diferents en el tracte, diferents en allò que transmeten. Ara diran que és una cosa subjectiva, però fixeu-vos-hi bé. Són mirades de “mira ella que bé que ho fa” (com si fos una condició extraordinària a la dona i intrínseca de l’home).  Riu-te’n d’aquells que diuen que les dones són tractades iguals i neguen la desigualtat latent a les oficines, la relació amb les cambreres d’un restaurant, aquella dona al volant d’un autobús, d’aquella ministra que aguanta que li diguin que bé que vesteix o d’aquella tenista i els seus pits. Riu-te’n o plora, perquè estàs al davant d’un subjecte masclista, actiu o passiu, perquè o bé exerceix i promou aquesta desigualtat o bé la justifica perquè “les dones, si no volen que els diguin res, que no vagin vestides tan provocatives o que no exagerin perquè se’ls tracta igual”. M’indigna que companys de professió encara neguin que existeixi bretxa salarial. Són cecs o no volen veure la diferència. La tenen assumida i la justifiquen. Els i les que la denunciem no la volem assumir. M’és difícil explicar al meu fill que les nenes i els nens són iguals quan realment no ho són. No ho són perquè el  món que se’ls presenta a elles és diferent, amb més entrebancs i amb unes mirades que no es trobaran els nens.  I només se m’acudeix demanar-li que això s’ha de canviar, i es comença a fer tenint una mateixa mirada.