Fa uns dies em van preguntar d’on treia la inspiració a l’hora de crear les imatges que pinto o els relats que escric. Al principi em vaig quedar pensant, però en definitiva, la meva resposta va ser simple: no ho sé ni em preocupa, i de fet, ja no crec tampoc que existeixi tal inspiració. Amb els anys he après que no es tracta d’una musa que baixa i em perfora el cap perquè en un moment determinat se m’encengui la bombeta, com als dibuixos animats. Cada vegada més, ho visc i ho sento com a pura dinàmica de treball i m’adhereixo absolutament a la frase que va dir Picasso, o almenys l’hi atribueixen: “Si la inspiració arriba, millor que em trobi treballant”.
En això de crear una mica del no-res no hi ha fórmules màgiques ni focs artificials, no es deixin enganyar. El cervell és un òrgan, però funciona com un múscul: com més l’exercites, millor respon. I estic convençut que el mateix passa amb el talent. Ja no estic segur que existeixi. Bé, més aviat soc propens a pensar que no. No estic segur que aquest suposat regal del cel que fa que cada persona s’inclini cap a una determinada manera d’expressar les idees, tingui a veure amb una qüestió còsmica o és simplement el fruit dels estímuls rebuts durant la infància i el context en el qual aquesta persona es desenvolupa. Com més gran em faig, més intento evitar les històries fantàstiques en la meva vida quotidiana. Les mongetes màgiques seran molt boniques, però per trobar la moneda d’or, primer hauré d’escalar tot l’arbre fins a arribar al cel. I per a això, fa falta estar en forma.
Llavors, ho tinc molt clar: el meu dibuix millora com més hores practico. Aquesta és l’única cosa palpable que no necessita cap explicació ni justificació, perquè afortunadament per a mi, sembla que es nota en el resultat final. A vegades, l’arbre és empinat i es necessita constància, però em van ensenyar a no deixar per a demà el que puc fer avui. A no procrastinar, li’n diuen ara.
La realitat és que no hi ha molt més que el treball constant, la resta són mirallets de colors que ens intenten vendre tots els que estan més preocupats per sentir que algú els digui que són artistes, que la qüestió real que no és una altra que esforçar-se per fer alguna cosa que valgui la pena. Perquè si el fet que t’escudis sota el talent fa que no t’esforcis, t’acabaràs estancant. I personalment, crec que no hi ha pitjor sensació que la de suposar que alguna cosa hauria pogut ser millor si m’hagués acurat més. I probablement, la millor manera d’interioritzar el sacrifici i deixar-se la pell pel que t’apassiona, és aprendre a gaudir del procés. Perquè no sempre la meta és el més important.
