A les nenes assassinades d’Afganistan

Voldria parlar de tantes coses d’actualitat properes i llunyanes. De tantes que la tria es fa difícil, però elles, les que ja no hi són, són les que porto al cap i del cap al cor i del cor als dits i dels dits a la consciència en una espiral que torna una vegada i una altra al punt de partida. Són les nenes d’una escola d’Afganistan, sí, de les poques privilegiades que anaven a l’escola es veu, la vida de les quals va acabar així, de cop, per un atemptat que va traspassar fronteres. I per uns moments, minuts, segons, vam saber que existien, que sortien de l’escola, com explicava una supervivent que va veure morir una de les seves companyes així, com si res, mentre ella era atesa en un improvisat hospital o dispensari, no sé. Eren una vuitantena, crec, d’un lloc oblidat del qual ens recordem quan llegim la notícia d’un altre atemptat i del qual ara darrerament se’n parla perquè les forces armades dels Estats Units se’n van. No sé qui eren, ni com es deien. No sé si eren felices, quins somnis tenien ni quina realitat vivien. Sé que la violència les ha tret de l’anonimat, sé que demà ja no se’n tornarà a parlar, sé que no són les primeres i sé que no seran les últimes que pateixin el sense sentit de l’horror. Sé, això sí, que hi penso i m’emociono, potser perquè eren nenes, potser perquè eren tantes, potser perquè no estic morta, morta de sentiments, vull dir. I ara en rellegir el que he escrit sé que no servirà de gaire. Tant de bo les pogués retornar a la vida, una vida diferent, és clar.  Però no pot ser i l’únic que puc fer és això, perquè en quedi constància, i el seu record passi dels dits al cap i del cap al cor i del cor a la consciència que ara es remou perquè no hi ha dret.