Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Meritxell Mateu

Meritxell Mateu

Historiadora

 

 

Les nostres pors, les meves pors




Fa uns mesos en aquesta mateixa tribuna parlava del llibre La pesta, d’Albert Camus, i de les seves similituds, filosòficament parlant, amb la pandèmia que estem vivint. En una de les frases diu: “La primera cosa que la pesta va aportar als nostres ciutadans fou l’exili”. Ara entenem de ben segur aquí i arreu millor l’abast d’aquestes paraules. Una societat amb restriccions, amb quarantenes, amb prohibicions és una societat tancada, en què les nostres vides es posen en compàs d’espera. I així, tancats en les nostres bombolles i sovint aïllats dels contactes, vivim segrestats per les pors, les paranoies, el desencís i la tristesa.
Camus també apunta que “una epidèmia esborra la singularitat de la vida de cadascú”. És a dir, que segons aquest autor i mentre estem vivint enmig d’una pandèmia som conscients de les nostres fragilitats i del fet que som éssers vulnerables. L’epidèmia no ens permet ser diferents. L’epidèmia ens convida a obeir. També assumim, seguint la lògica de Camus, la nostra impotència en predir com serà l’endemà. A Andorra molts, com una servidora, provem de mantenir algunes activitats socials gràcies a les noves tecnologies i debatem, compartim punts de vista sobre el virus, les variants que desenvolupa, l’estat de qui l’ha agafat, sobre el serial de les vacunes i de com serà el futur. Com serà el món de demà. 
Però la por, com una malèfica que s’endinsa dins nostre, ens marca, ens torna malfiats i ens alerta sobre tot el que ens és desconegut. Tinc la sort de tenir una feina que demana contacte social i amb limitacions podem fer una vida una mica més social que en altres països. Des de fa quasi un any els governants del món ens segueixen de molt a prop i ens dicten com, quan i de quina manera ens podem relacionar. De fet, el que cerquen és protegir-nos de les nostres imprudències ja que el contacte amb l’altre és una amenaça per a la pervivència de cadascú. I és clar, ens fan veure que els contactes físics que puguem tenir, encara que siguin fortuïts, són petites traïcions socials. I de nou, com en un bucle, tornen les pors. La por de no fer bé les coses, la por d’oblidar la mascareta, la por de perdre la feina, la por dels finals de mes, la por de no poder fer abraçades ni donar la mà, la por de contagiar-se, la por de provocar nous brots, la por dels efectes secundaris de les vacunes, però també la por de no arribar a temps per posar-se la vacuna que se’ns apareix salvadora per als nostres éssers estimats i per a nosaltres. Són pors contradictòries però són pors. Són les meves pors.
Llegint un article de Jean Sébastien Bélanger, professor de filosofia de la Universitat de Sorel-Tracy, al Quebec, vaig provar d’entendre les meves pors i poder alliberar-me’n. Es veu que Nietzsche afirmava que el filòsof és la mala consciència del seu temps. Aquest professor, però, reconeix que pensar sobre aquesta crisi pandèmica és un exercici filosòfic perillós. Ho argumenta dient que no tenim perspectiva suficient sobre el tema, que les dades són poc clares, que les problemàtiques són molt complexes, que la situació evoluciona de manera continuada i que la veritat d’avui pot transformar-se en el fake de demà.
La por de l’endemà s’apropia de les nostres societats. Les preguntes envaeixen els nostres pensaments. Tornarem a viure com abans? O com serà la vida post-Covid? Tornarem a l’economia global? A viatjar? A compartir espais, jocs, esports, música? A la barreja de les cultures, dels sabers? A l’obertura dels esperits, de les ments? Continuarem protegint el medi ambient? Quines de les mesures que els governants ens han anat imposant es mantindran? I quines posarem al bagul dels oblits?
El fet de no acabar de veure el final del túnel esdevé una quimera. Però el que és molt probable és que els nostres hàbits canviïn. Les pors no acabaran d’aturar els canvis. En aquest sentit, el professor Bélanger cita l’humorista Guillaume Wagner, i l’escriptor Alain Deneault, que afirmen que “la nostra manera de viure no és viable i el planeta no pot seguir suportant les agressions que li fem”. Segons ells, el tema rau a saber com es bastirà el demà i si la població serà partícip de la transformació del món i si el canvi inevitable en el qual ens hem compromès es farà de manera concertada o no.
De moment encara som a l’era Covid i les nostres pors, les meves pors romanen. Però la força i la il·lusió que dona l’esperança d’un món millor ens permet gaudir d’una capacitat de resiliència única per seguir endavant.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic