L’última edició de la biennal L’Andart ens va deixar als summament illetrats, més enllà de les propostes artístiques, un interès pel Walden o la vida als boscos (Henry David Thoreau) que, explicava aleshores el comissari i ànima mater de tot plegat, Pere Moles, l’havia inspirat per fer als creadors la proposta temàtica. No fa gaire el llibre em va saltar de la prestatgeria a les mans quasi literalment. Devia ser per deixar anar aquesta primera plantofada, perquè vet aquí el que diu sobre periodisme i periodistes: “Estic segur de no haver llegit mai res memorable en un diari”. I continua: “Si hem llegit [una notícia] sobre un home a qui li han robat, a qui han assassinat o que ha mort per accident (...) o sobre una plaga de llagostes a l’hivern, ja no cal que en llegim mai més cap altra”. Les notícies, considera, “no són més que xafarderies i aquells que les editen i les llegeixen són velles que prenen el te”. I encara li queda munició, de les poques coses que admet haver llegit en un diari, assegura que “crec que algú una mica enginyós podria escriure(les) amb una anterioritat de dotze mesos, o dotze anys, i encertar-la”.
En canvi, en canvi, en canvi, tenim tant de potencial per ser útils, però vet aquí que ens perdem pels viaranys. Pensem en fets com el recent acord entre Andorra i Espanya en matèria sanitària. Podem tranquil·lament deixar-nos ennuvolar per aspectes col·laterals com qui capitalitza, qui es fa la foto, qui treu o no pit i rèdits polítics. A qui li importa? Importa el contingut, allò que té una incidència en la vida, mai millor dit, de les persones. En aquests moments de cursa desenfrenada d’egos, mirem què diu Marc Aureli: “La mort va igualar Alexandre i el seu palafrener”.