Les noves fonts històriques

Durant aquest període pandèmic –encara vigent– més enllà dels efectes sanitaris, unes setmanes enrere vaig fixar-me en algunes sessions del parlament espanyol. El fet és que després d’un intercanvi d’acusacions i interpel·lacions pujades de to entre diversos diputats, la presidenta, com a moderadora de la cambra, els convidava a retractar-se. Davant la negativa d’alguns d’ells la meva sorpresa rau en la decisió que aquestes manifestacions no s’incloguessin al llibre de sessions. Sobta perquè tot ha quedat registrat als mitjans audiovisuals i és evident que ha arribat a la major part de població. Desconec si es deu a algun reglament que indueixi a retirar insults o possibles injúries, però és un element del debat parlamentari i, en conseqüència, una font de contingut i valor històric.

Poso aquest exemple atès que la pandèmia ens fa protagonistes d’un moment històric excepcional. Les generacions que no hem viscut un conflicte bèl·lic ara tenim una experiència d’envergadura. En aquest sentit d’aquí a uns anys els historiadors hauran d’afrontar el relat històric de les conseqüències de tot plegat. Per tal de dur-lo a terme hauran d’emprar les noves tecnologies amb els relats personals inclosos. Les percepcions seran dispars, ja que cadascú ho viurà des de la seva experiència interna i condicionat pel seu entorn socioeconòmic.

Precisament avui dia una de les dificultats de la confecció del discurs històric és l’excés d’informació i de com seleccionar-la qualitativament. És com si fóssim en un avió amb un gran nombre de pistes d’aterratge i a saber quina serà la bona. Contràriament de la manca de fonts en els períodes concernents a la història antiga que obliguen a acollir-se a ciències auxiliars com són l’arqueologia o l’epigrafia. El que s’anomena document ha estat el fonament de la història en els seus diversos suports, però ara esdevé un element intangible, ja que també cal cercar-lo a través de fonts tecnològiques i els historiadors que vulguin explicar successos d’avui dia hauran de recórrer a aquests mitjans.

Un altre aspecte d’aquesta nova era són les xarxes socials. Aquest fet el vaig copsar en una jornada d’arxivística on es va plantejar si calia que s’arxivessin les comunicacions institucionals i les manifestacions dels càrrecs electes a través d’aquests canals. A banda de la dificultat de poder organitzar les dades, resulta inqüestionable la transcendència política i social que avui dia pot tenir el que s’anomena una piulada de Twitter. Així, qualsevol càrrec que en virtut de les seves atribucions s’expressi a través de les xarxes pot provocar accions i reaccions, i per tant, poden formar part de les fonts històriques. Això representa nous reptes per als historiadors per explicar processos actuals on la immediatesa, les notícies falses –els moderns en diuen fake news– i d’altres com l’adulteració dificulten destriar la veracitat.

Però per als historiadors presents o futurs, per tal d’aproximar-se a la veritat cal també cercar els processos i finalitats per la qual s’ha arribat a plasmar una decisió, és a dir, què hi ha darrere de la part visible. Des de temps pretèrits els passadissos, despatxos, restaurants, han estat les veritables assemblees decisòries més enllà del que queda reflectit en un llibre d’actes. Avui dia potser s’ha modificat un xic –probablement els passadissos són substituïts per eines digitals o virtuals– però l’essència acaba essent la mateixa, el rerefons de les decisions. I d’aquí la rellevància de la història i la tasca dels historiadors, que a banda d’aplicar una metodologia científica requereix la corresponent interpretació.
En tot cas, sigui amb les eines que siguin, el que cal tenir com a màxima és que  la societat tingui accés a la informació i que aquesta sigui veraç. I per aquesta raó cal investigar si les decisions transcendents –bé sigui en moments excepcionals o de normalitat– són fruit del bon servei i gestió dels nostres governants o també s’hi troben elements com interessos, impulsos o improvisació. I no és qüestió banal, la història esdevé en moltes ocasions el darrer i únic tribunal de justícia.