Si mirem la vall principal, ens adonem que l’edificació s’ha menjat gairebé tots els espais verds. Tant el sector de la construcció com alguns polítics consideren que cal mantenir el sector i, segons paraules del mateix gerent de l’Associació de Contractistes d’Obra (Acoda), es veu “indispensable dotar el país d’un pla nacional d’infrastructures i els grans projectes” donarien, segons ell, “estabilitat al sector de la construcció”. El pla proposat pel gerent ha de permetre que” alguns dels grans projectes que s’han posat sobre la taula aquests darrers anys no es guardin al calaix, com pot acabar passant amb The Cloud, el telefèric de Carroi i, fins i tot, l’heliport nacional”, segons declaracions al diari BonDia del 8 d’agost del 2018. Queda clar que alguns no han après la lliçó i encara demanen estabilitat per al seu sector. Posats a fer, som-hi, a demanar estabilitat per a tots els sectors empresarials andorrans, i que l’Estat creï tantes necessitats com tots els sectors empresarials andorrans puguin necessitar, per demanar que no quedi  ningú! 
En diverses ocasions he expressat públicament la meva disconformitat amb aquesta manera de procedir, i reitero que les obres han d’estar al servei del país i no el país al servei de les obres o constructors. No hem de crear necessitats, hem de respondre a necessitats i gestionar el país de la millor manera possible, i, fins i tot, considerar la possibilitat d’aturar el creixement de construccions que, cada cop més, atapeeixen i asfixien els nostres espais. El nyap polític i urbanístic del The Cloud, a més d’avergonyir els seus impulsors, ens hauria de servir d’exemple d’allò que mai més s’ha de fer. 
El túnel dels dos Valires en seria una altre exemple, i el forn incinerador pel qual ens cal importar residus a causa de la seva sobredimensió completaria la trilogia, si és que, entre altres coses, obviem les rotondes que floreixen per la nostra geografia.
Em ve a la memòria, fa uns anys, una conversa amb un cònsol de parròquia alta molt desfigurada per l’edificació de blocs en forma de caixons. Quan li vaig demanar què passaria si tots els ocupants d’aquests edificis vinguessin alhora, la seva resposta fou, posant-se les mans al cap: “espero que no mai passi, no tindríem aigua per a tothom”.
Tots aquests edificis que ja gairebé ocupen la vall central dels nuclis d’Andorra, alguns rascant i enfilant-se muntanya amunt en zona de risc de despreniment, com fa ben pocs dies en vam tenir mostra, tota aquesta pavimentació en forma de carrers, carrers sense arbres, aparcaments, carreteres cada cop més amples que propicien més velocitat, la qual s’obliga a reduir amb més rotondes o radars i altres menes d’obstacles, ciment i asfalt, projectes que “donarien estabilitat al sector de la construcció”, auguren un futur ben poc engrescador per als que residim aquí i aquells que voldran venir a trobar quelcom autèntic en el nostre petit país, encara que només sigui per visitar-lo. 
Hem d’apostar per la sostenibilitat i la qualitat de vida, no pel creixement, menys encara pel creixement a favor d’uns quants i en detriment de molts. També donaria feina.
Em fa la sensació que Andorra es regeix molt més per la influència dels lobbies, grups de pressió, que pel seny dels governants, si encara governen, i que han oblidat quina és l’essència d’aquest petit i fràgil país. Si la tendència es confirma, serà ben cert que ja deixarem de ser un país per esdevenir una marca, un producte, amb aires de glamur de poca qualitat, imitant allò que allà es fa molt millor.