Les orenetes de Peramola

El matí del primaveral diumenge, fresc, de cel endreçat i net, d’un blau intens atractiu, preveia una jornada plàcida, del tot allunyada de la diada de Sant Jordi, que tot fent honor a l’origen militar del referit màrtir grec, va mostrar un ímpetu violenta en molts indrets on se celebrava.
La vila de Peramola, que senyoreja un bon tros de ribera del Segre, just on comencen els espadats que marquen el començament del Pirineu, llueix una de les places més agraïdes de la nostra geografia, encapçalada per la imponent església parroquial de Sant Miquel, la bassa del molí i les galanes pairalies de cal Rotché i cal Ribó, on les orenetes nien cada primavera.
Diumenge, l’anar i venir d’aquests ocells atrafegats compartia el protagonisme de la plaça, que en deien Nova, amb l’acte central de l’any literari del Josep Espunyes, presidit per una taula, on el savi poeta, escriptor i historiador, fill insigne d’aquesta vila, seia flanquejat pel seu amic, també peramolí i poeta, Ramon Besora, i el director de Cultura a Lleida i el Pirineu, l’Albert Turull, filòleg de referència i també bon amic de l’homenatjat. Com a mestre de cerimònies, l’Isidre Domenjó, que com a president de l’Associació Llibre del Pirineu, i també vell amic del Josep, conduí elegantment aquest sentit i respectuós acte a tot un referent de la poesia. 
El Josep, lo Pep de cal Vilaro, com li diuen al seu microcosmos peramolí, és un home de la terra, arrelat al país, nascut pagès en la postguerra espanyola, que de xic devorava llibres amb deler, i que de jove, a principi dels anys seixanta, s’encaminà cap a Barcelona, a treballar, però també a obrir la seva inquietud per saber. La ciutat li mostrà aviat que la seva llengua, el català, també servia per escriure, llegir i recitar, tal com el castellà que havia après de petit a l’escola. 
Sense deixar mai del tot el Cap i Casal, tornà cap a Peramola a principi dels vuitanta, quan morí la seva mare, per estar al costat del pare. No es tractava del retorn del fill pròdig, tot el contrari, la gran urbs l’havia convertit en un home de referència en el món de les lletres, que tornava a l’Alt Urgell, per engalanar els seus canviants paisatges amb lletres sàvies que havia après a brodar.
Però centrem-nos en la seva faceta d’historiador, la seva precisió a recollir el passat de Peramola, la seva baronia i l’Alt Urgell ens ofereix una clara exemplificació del que és el pas de la vida en un indret ben determinat, no només dels homes que hi han viscut, sinó també del seu caràcter, confegit tot en un paisatge llaurat amb pena i esforç. Si em permeteu la llicència, podem afirmar que a Peramola gaudeixen de la fortuna de tenir el Pep, l’home que amb el seu recull atura l’esvaïment de la vida, que ens enduem en la pau i el silenci del cementiri.