Ai, la vida, que n’és de bonica i malparida! I no, no és un oxímoron, sinó que és exactament així. “Però tot depèn de com l’afrontis”, diuen alguns. Totalment d’acord, però encarar una situació d’una manera o una altra és una opció personal que no anul·la el fet que una cosa sigui la que és. Però sí, depenent de com entenem o vulguem entendre la nostra estada terrenal defineix com la viurem, independentment de la idiosincràsia intrínseca que pugui tenir aquesta història anomenada “vida”. Ara bé, imagino que ningú d’aquí, per molt positiu i alegre que sigui, queda exempt d’haver-se trobat en una circumstància on era realment difícil analitzar-la des de l’optimisme, però és precisament en aquest tipus de situacions quan verdaderament descobrim de què va tot això. Són proves que apareixen de tant en tant i que ens fan espavilar. La metàfora fàcil i repetitiva és assimilar la vida amb una carrera d’obstacles, però servidor, que és un exagerat, prefereix comparar-la amb una tómbola maquiavèl·lica.
Però bé, ara parlant seriosament, considero que seria realment injust, i sobretot un error, culpar únicament el destí de les nostres desgràcies. Perquè pel camí hi ha moltes pedres, sí, però és que algunes són més grans que el Santuari de Meritxell, i alguna part de responsabilitat també deurem tenir si és un mateix que no les adverteix amb temps, oi? Se li’n diu ser conseqüent. Però, novament, això també és complicat, ja que per ser-ho és estrictament necessari reconèixer que un s’ha equivocat, i tots tenim el nostre grau d’ego que a vegades ens fa creure que el món conspira en contra nostra i nosaltres som uns pobres desgraciats. Però això també es treballa. I, com acostuma a passar sempre, la clau recau en l’equilibri, que en aquest cas vindria a ser acceptar que existeix la desventura però també les pífies personals. La història –la vida– està a saber identificar quan és una i quan l’altra.
