El raonador del ciutadà, Josep Rodríguez, ho ha dit alt i clar: cal que les pensions s’adeqüin a les necessitats que tenen les persones avui dia en un país car com ho és Andorra. No és la primera vegada que Josep Rodríguez, en els gairebé sis anys de mandat, posa de manifest que hi ha persones que no en tenen prou per viure dignament amb la pensió que reben, encara que en alguns casos hagin cotitzat molts anys. Aquesta és una realitat que, de vegades, pensem que no existeix en un país com Andorra. Però informes d’aquesta institució ho corroboren any rere any i s’entesten a posar-ho en relleu: aquest és un dels principals problemes que preocupen els ciutadans, tant els que ja perceben la pensió de jubilació com aquells que veuen que el que acabaran cobrant de ben segur no els arribarà per fer front a totes les despeses habituals. Manifestacions crítiques com les del raonador, amb més valor que d’altres per la independència que ha demostrat al llarg dels anys, s’obliden ràpidament i els informes que s’elaboren queden en un calaix com si no tinguessin cap mena d’utilitat. Malauradament, aquest tipus de tocs d’atenció serveixen, pel que comprovem reiteradament, de ben poca cosa per esperonar la classe política a buscar d’una vegada per totes solucions a un sistema de pensions que, com passa al nostre l’entorn, s’ha de reformar. La sensació que tinc, però, és que no interessa abordar seriosament aquesta qüestió, amb la implicació de tots els agents socials, sinó més aviat aplicar les fórmules fàcils de sempre, com les retallades i l’enduriment dels requisits per accedir a qualsevol tipus de prestació.
