Sembla mentida que una cosa tan òbvia l’hàgim de recordar una vegada rere l’altra. Suposo que les formacions polítiques ho tindran encara fresc, ja que no fa tant que hem tingut dues campanyes electorals plenes de lemes semblants o almenys que conjugaven el topònim Andorra i la paraula persones. Quan diem que el problema que presenten adolescents i joves amb les addiccions o amb trastorns greus de conducta com és el cas del trastorn límit de personalitat, per exemple, que pot portar a comportaments addictius, i no només a les drogues, pot ser al joc online, a la tablet o al telèfon ¿com sabem que són molts o pocs? Amb relació a què ho diem? Perquè de xifres sembla que no n’hi ha. Llavors cal pensar que es diu tenint en compte l’entorn social en el qual uns i altres ens movem. No sé si són molts o pocs, però que n’hi ha uns quants és segur, i que hi ha unes quantes famílies molt amoïnades i que ja no saben què fer, també. I dic jo, encara que fossin pocs, que està per provar, només que n’hi ha-gués deu, vint, cinc... ¿no serien suficients per fer-hi alguna cosa més i intentar redreçar la situació de fons? Crec que ho hauria de ser. Altrament, ¿on són les persones en l’Andorra de les persones i per a les persones que alguns proclamen? Totes tenen un rostre concret, una història concreta, no són números ni realitats etèries, ni fruit d’un malefici. Són fills i filles d’algú i són també país, ¿una part de país que fa patir? Doncs sí, però formen part del nostre present i del nostre futur. O és que vivim en mons paral·lels? Doncs potser sí, però això ho deixo per a la pròxima columna.