Segur que en més d’una ocasió heu presenciat com els lloros resolen tasques a priori complexes per a ells, com per exemple obrir calaixos, utilitzar eines per aconseguir menjar, memoritzar rutines o identificar colors. Tot té a veure amb el bon desenvolupament de la regió cerebral que connecta còrtex i cerebel, que els confereix índexs cognitius d’un dofí o d’un nen de sis anys, i a distància sideral del meu amic Salva, que mai ha estat un geni de la quàntica, precisament.
Sens dubte, una de les habilitats que més ens crida l’atenció i diverteix és la capacitat d’aquests ocells d’imitar el llenguatge humà, però cal tenir present que només certes varietats són així d’hàbils. El rei de la competència comunicativa aviar és el lloro gris africà, com ho eren l’Eric, la Jade, l’Elsie, el Tyson i el Billy, que durant la postpandèmia van aterrar en un zoo d’Anglaterra quan cinc propietaris diferents van donar-los a la institució. Sembla que els paios no es coneixien d’abans, i sorprèn que en el poc temps compartit a la mateixa gàbia tots van començar a escopir renecs cada vegada que se’ls apropava algú. Una conducta similar no ha tornat a documentar-se en aus, per bé que sí que ha estat descrita en grups d’adolescents que s’ajunten a la nit als pàrquings dels centres comercials, pel botellot. Falta elucidar si l’origen de l’epidèmia verbal va ser un individu en concret o si venien ensenyats de casa –sigui com sigui, hi ha evidències que un procedia de l’extraradi i que els antics amos es deien theJona i theVane, i això explicaria força coses. Per postres, com que va haver-hi visitants que optaven per replicar-los amb nous improperis, l’inventari d’inconveniències va anar creixent. La dinàmica tavernària va degenerar fins que un vespre van fer-se portar birres i cocaïna i van trucar a una agència d’escorts perquè els enviés companyia, i si els passavolants s’escandalitzaven, els molt bèsties, borratxos perduts i amb el bec enfarinat, es cargolaven de riure entre rots. Un comentarista va conjecturar que podia vincular-se el fenomen als hooligans, però els científics van concloure que no era possible que estiguessin ensinistrats per ultres: els ocellots són infinitament més intel·ligents.
Quan els cuidadors van separar-los per posar fi al despropòsit ja era tard. La infecció corria desbocada i 1,1 milions de lloros d’aquesta espècie al Regne Unit van prendre places i carrers. Malgrat que ara mateix és impossible caminar-hi sense que un plumífer se’n recordi de la mare que et va parir mentre es lliura a l’onanisme i l’esnifamenta, els britànics s’hi han habituat, és clar: fa segles que mengen fish and chips i tiren formatges turó avall, i no s’espanten de res.