No voldria tirar de tòpics. Més que res per no fer-me il·lusions que després es quedin en no res. És clar que m’agradaria que florís el benestar i durant mesos i anys abundés la pau, com deia el savi fa milers d’anys. Per què no hauria de ser així? Perquè la tossuderia ens empeny fins a l’estupidesa més gran. A nosaltres, que se’ns suposa humanitat amb intel·ligència, sí. I amb cor, és clar. A nosaltres que no tenim les morts de les guerres a tocar, però de les quals en sentim parlar diverses vegades cada dia. I que, a més, en patim les conseqüències –o això diuen els que hi entenen–. Doncs sí, voldria pau. Una pau fonamentada en la justícia. I gaire pacífics per aquí no estem. Hi ha massa coses que ens fan patir, tot i les pròrrogues forçoses, per exemple, dels contractes de lloguer que d’aquí a un temps s’acabaran, però. Vivim el minut a minut i més que mai gaudim el present com un carpe diem efímer que ves a saber fins quant durarà. Qui m’havia de dir a mi que defensaria això d’anar pas a pas i no pensar massa en el futur. Jo postmoderna?, o potser hauria de dir post-postmoderna? Jo, que era una anticipadora compulsiva del que havia de passar potser per garantir-me una seguretat a llarg termini i un cel per a l’eternitat. Doncs ja no és així. Així que el que espero ara són solucions a qüestions ben peremptòries: que la cistella de la compra s’estabilitzi i comenci a baixar, que es revaloritzi la nostra feina no perquè toca i obliguen, que plogui i nevi, que tothom trobi allò que busca, que la pau i la justícia no siguin quimeres, que els qui estimem ens sentin ben propers... I que en aquests punts suspensius, benvolguts lectors, escriviu el que us convingui.