Les presses són males conselleres

Ara que s’acosta el final de la legislatura, tant a nivell comunal com de país, fa l’efecte que hi ha un desfici a l’hora de fer actuacions als espais públics que potser s’haurien pogut fet més esglaonadament durant els anys previs. Sembla un esprint final i, per les presses d’inaugurar-ho tot abans que se’ls acabi el termini d’estada a les institucions als que ara hi són, esperem que no es faci tan de pressa i corrents que tolts plegats n’hàgim de lamentar les conseqüències. Com, per exemple, haver de tornar a obrir els paviments de carrers i places perquè amb les presses ens vam deixar de fer, o de posar, o de tenir en compte o de ves a saber què. I, parlant d’esprints finals, la mateixa sensació de vertigen la vaig tenir en la presentació de la Guia de col·laboració i protocols d’actuació en casos de violència de gènere i violència domèstica, elaborada per la Comissió Nacional de Prevenció de la Violència de Gènere i Domèstica. Tanta exhaustivitat i tant de protocol em van causar un mareig enorme i més, és clar, pensant que després d’hora i mitja a Govern havia de traslladar tanta matèria als lectors. Diuen que una reunió de més d’una hora, o 45 minuts, segons alguns, resulta contraproduent per als que hi participen i per als temes que s’han de tractar. Però aquests consells dels qui hi entenen no serveixen de gaire quan s’imposa arribar al final d’unes obres o d’una guia passi el que passi. I no dic que no s’hagin de fer obres públiques o presentacions de guies pràctiques, Déu me’n guard! El que penso és que les presses són males conselleres, només això.