Rebo, enviat pel meu amic Alfred Pérez-Bastardas, l’últim número de la revista digital Querol, editada pel Grup de Recerca de Cerdanya, i en un primer repàs ràpid de les seves cent pàgines bellament maquetades comprovo que continua sent un miracle cultural pirinenc que es fa present dues vegades l’any des de ja fa més d’una dècada. Tot fullejant-la, em crida l’atenció l’espai que es dedica al poeta pirinenc Josep Espunyes, una veu literària centrada, no a la Cerdanya, sinó a Peramola, a l’Alt Urgell, que el darrer any ha celebrat la vuitantena.

La revista l’homenatja reproduint algunes de les seves composicions, i em crida l’atenció, perquè és una mostra de l’Espunyes més agut, la titulada Sargantana, de només quatre versos: “Digues-me, sargantana,/ de cau fosc i viure sec,/ és condició avial l’arrossec?/  No, és condició humana!”.

M’han vingut al cap els versos esquerps dels seus primers llibres, Temps de manobre i De l’evangeli segons sant Lluc, publicats als anys setanta, i alguns episodis de la meva relació amb ell, el més detonant dels quals és que, arran del meu exili, em va guardar durant quasi quaranta anys un treball de recerca sobre el Festival del Price de Poesia de l’any 1970 i me’l va tornar el 2007 en una de les festes de les Homilies d’Organyà, quan jo ja ni me’n recordava. Un treball que altrament s’hauria perdut, per bé que, un cop recuperat, no he tingut esma ni ocasió de publicar-lo.

També se m’ha fet present la sèrie poètica que en Pep va publicar a la benemèrita revista quinzenal El Llamp sota la rúbrica La quarteta (informal) d’en Jep, on va cultivar l’epigrama polític i social, seguint una tradició coronada per noms com Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent. No m’he pogut estar de desempolsegar la col·lecció de la revista per retrobar i rellegir alguns d’aquells artefactes literaris de mena profètica, lligats a l’actualitat del moment, i hi trobo des d’una quarteta dedicada als Estatalistes de casa: “Tot plegat per quatre engrunes/ d’estufera i de poder/ encobriu amb pell de be/ voluntat de pobres judes”, fins a aquella altra que també demostra que la història es repeteix cíclicament: “No decau el vell estil/ de la força amb carta blanca:/ policia en una banda,/ a l’altra guàrdia civil”.

Com és propi del gènere, l’autor de les quartetes no deixa res per verd i ça i lla apareixen dards enverinats, com el que al·ludeix a la paraula “inconstitucional”: “A Madrid, en lleis i edictes,/ saben que manda quien manda:/ amb un in quan els fa falta/ salden dubtes i conflictes”, o el dedicat a Empresariat i Olimpíades: “Com voltors davant carnatge,/ no s’entenen pas de brocs:/ pels calés en joc dels Jocs/ passen set de guany salvatge”, o encara el que denuncia la desnaturalització d’algunes contrades pirinenques: “Mentre el temps hi posi neu,/ amb el rei per estadant,/ se’ls farà grop a l’Aran/ servar el poc que tenen seu”.