Va ser un missatge que va córrer quasi com el virus durant el confinament. Molta gent el compartia. Després d’aquesta crisi res serà igual, deien. En sortirem reforçats. Serà una societat més humana i solidària, confiaven. De bones intencions el món n’és ple, altra cosa és que aquestes esdevinguin realitat. No sabem si és perquè el nostre ordre de prioritats canvia segons els riscos que ens amenacen. I és que a aquestes altures ningú ens ha de venir a explicar que jo soc jo i el meu context. La por que teníem d’acabar endollats a un ventilador (nosaltres i els nostres) va semblar fer créixer l’amor per la humanitat (aquell que abans es parcel·lava a les portes de cada escala). Els dies més durs de la crisi han anat quedant enrere. I ara que ja ens veiem les orelles, que els cotxes tornen a omplir les carreteres, que ja “ens deixen” anar al bar a fer la cerveseta, que ens trobem més gent de cara sense la mascareta sembla que la tendresa, aquell futur de solidaritat que entrevèiem durant els dies més foscos, s’ha esfumat. No sabem si és perquè ja ens veiem fora de la gola del llop. O potser per la incertesa a què ens ha abocat la crisi sanitària. De fet, ni tan sols tenim la certesa que aquesta solidaritat que vam preveure no acabarà arribant. Els indicis apunten que allò tan sols era una il·lusió. Que ningú se m’enfadi, però sembla que tant temps a casa ens ha trastocat. Potser no a tothom, potser no amb la mateixa intensitat. Però de comportaments estranys de gent que es creua segur que n’ha constatat. I no són precisament comportaments que apuntin cap a la realitat post-Covid que havíem somiat.
