Les restes de fora el Valle de los Caídos

Malgrat que amb més de quaranta d’anys de retard, i en uns moments on la democràcia a Espanya està més qüestionada que mai, l’Estat espanyol ha fet un primer pas per mirar de corregir una de les seves grans vergonyes. I és que al marge de donar compliment a la Llei de la memòria històrica –un fet més aviat simbòlic que efectiu perquè s’ha incomplert reiteradament i no ha passat pas res–, el decret llei aprovat per l’executiu espanyol per treure les restes de Franco del Valle de los Caídos busca, malgrat que només ho aconsegueixi parcialment –mantindran les restes de Primo de Rivera a la basílica–, que Espanya deixi de tenir el trist i dubtós honor de ser l’únic país europeu que compta amb un mausoleu dedicat a un miserable dictador i criminal.
Com era previsible, la decisió de l’executiu espanyol ha aixecat polseguera. Uns la celebren malgrat lamentar-ne el retard, altres, pocs però encara massa, no només la critiquen sinó que munten esperpèntiques campanyes amb lemes tan suggeridors com Franco no se toca, entre altres versos de rima assonant, i que constitueixen realment les restes que caldria treure no únicament del Valle de los Caídos sinó de qualsevol Estat democràtic. 
I finalment, i també són força perillosos, són els ciutadans que presumeixen de ser equidistants, malauradament tan de moda últimament, que no entenen que en determinades disjuntives, i aquesta n’és una, no posicionar-se els posiciona automàticament com a còmplices d’un dels dos bàndols. I és que entre franquisme i democràcia no hi ha equidistància que valgui.