He conegut el James Albert en una pàgina web. Va nàixer al sud d’Anglaterra l’any 1891. Quan tenia 20 anys, amb l’esperança d’una vida millor, va emigrar a Manitoba (Canadà), on pensava fer de missioner metodista. Semblava que aquella decisió havia de ser una sort perquè s’estalviaria haver d’anar a la Gran Guerra, però es va allistar voluntari a la Força Expedicionària Canadenca (CEF) i va morir al front del Somme el 16 de setembre del 1916. Tenia només 25 anys. Les seves despulles reposen al cementiri militar d’Ovillers, a França. Si algun familiar el vol recordar, sap on portar-li un pom de flors
Durant uns dies, per raons d’un relat que estic escrivint, he conviscut amb el James Albert. He recordat els versos del poeta i metge canadenc John A. McCrae, mort també durant la guerra: “Si ens falleu als qui morim/no reposarem, per bé que les roselles creixin/als camps de Flandes.”
Gràcies a l’esforç de tantes famílies, associacions i institucions s’ha pogut mantenir el record dels caiguts durant els grans conflictes del segle passat. La tecnologia actual facilita molt la recerca, la conservació i la difusió. La memòria històrica serveix perquè els milions de persones que van donar la vida puguin reposar en pau i el seu sacrifici no resulti estèril. No sé per què costa tant entendre-ho en alguns llocs. Bé, sí que ho sé, perquè hi ha encara molts oblidats i molta gent a qui no interessa que els recordem.
Afortunadament, es van fer passos positius. Des de fa uns dies, per exemple, una pàgina web recull la memòria dels espanyols morts als camps de concentració nazis. Aquí a Andorra també hem avançat força gràcies a la tasca d’un grup entusiasta d’estudiosos i d’algunes institucions: l’arribada dels refugiats de tots els signes, els andorrans als camps de concentració, les cadenes d’evasió, els  aviadors que van morir en la solitud de les muntanyes...  Queda encara molta feina per fer. Moltes roselles als camps de Flandes.
Potser motivat pel record del James Albert, aquesta mateixa setmana he anat a veure la pel·lícula 1917, de Sam Mendes. Els recursos tècnics i narratius són interessants, però el fons de la història m’ha semblat bastant, bastant fluixeta. Inevitable no recordar (i comparar) la pel·lícula Paths of glory, de Kubrick i el gran Kirk Douglas, que ens ha deixat fa a penes unes setmanes. La utilització del recurrent pla seqüència de Mendes no millora el tràveling que acompanya el coronel Dax mentre recorre la trinxera segons abans d’entrar en combat. També resulten imbatibles els diàlegs dels comandaments militars i dels polítics que manipulen l’opinió pública i envien a l’escorxador milions de soldats per satisfer enveges i ambicions. Que poc hem progressat!
La meva escena favorita de la pel·lícula de Kubrick és la final. El coronel Dax, del 701 regiment francès, escolta els seus homes cantar a la taverna de la rereguarda. Arriba el sergent per comunicar-li l’ordre que han de tornar al front immediatament. Un Kirk Douglas extraordinari al llarg de tot el film li respon: “Deixi’ls una estona més”. Aquests minuts de vida que els regala, sempre m’han semblat una al·legoria perfecta de l’eternitat.