Encara no tinc clar com ha decretat teletrès, la seva, la forma com haurem de pronunciar Cillessen. Els precedents conviden a pensar en una locució ben enrevessada: recordin que en l’anterior era holandesa del Barça, a algú se li va ocórrer cultivar la nostra fonètica oranje i a Van Gaal, que tota la vida s’havia dit Van Gal, es van entossudir a dir-li Fan Jal, més o menys. Això sí, al mexicà Rafa Márquez li havíem de dir Marques, amb essa. En fi, rodes de molí fonètico-nacionalistes. Hi pensava aquestes vacances cada vegada que al Super3 passaven el tràiler de Heidi: algun crani privilegiat ha decidit que la criatura es dirà en endavant una cosa així com Jaidi, que és com ho deuen pronunciar als Alps suïssos Adelaida, Clara i companyia, però que a les oïdes d’un nen dels 70 sona com un molest sacrilegi verbal de la sagrada mitologia infantil. I ja saben que l’única pàtria d’un home decent és la infància. També els Jocs Olímpics han aportat la seva dosi de neologismes d’origen bastard: el més molest, la rutina de la natació sincronitzada, animalet que ha vingut per quedar-se i amb què els locutors pedants i –ells sí– rutinaris es refereixen al que segons el diccionari i el sentit comú és un vulgar exercici. I acabem aquestes divagacions més o menys lingüístiques amb un altre bitxo d’origen anglosaxó: la gran història periodística, posem que la sensacional declaració d’Higini Circo davant la batlle Mingorance. Doncs tampoc: els ianquis en diuen, sí, story, però nosaltres sempre n’hem dit article, reportatge o exclusiva. No em vinguin ara amb històries. És a dir, amb narracions inventades.
