Les senyores que ni beuen ni es droguen
Com és lògic, ens donarem el gust de discrepar, que ja n’estàvem tips de portar-nos bé. Ens referim naturalment a Missió Zero Accidents, l’excel·lent campanya amb què l’ACA i el Govern pretenen reduir la sinistralitat a la carretera. Excel·lent perquè ha aconseguit que en parlem fins i tot en aquest humil racó de diari. Hem passat unes estones estupendes a compte de la polèmica que ha generat els últims dies a les xarxes. Sorprèn que hi hagi qui se’n lamenta perquè, segons ells, estén la responsabilitat dels accidents causats per la ingesta de drogues o alcohol a la “parella”, els “amics” o els “companys” del difunt. I sorprèn perquè sospitem que els (i les) llepafils a qui fa tanta angúnia aquesta incòmoda col·lectivització de la culpa són sociològicament els mateixos que no tenen gaires manies a estendre l’ombra de la sospita sobre tot el gènere masculí quan es tracta de violència de gènere, i a qui els sembla sensatíssim que un europeu blanc del 2021 demani disculpes, genoll a terra i flagell a l’esquena, per les vesànies patides fa dos, tres o quatre segles pels esclaus americans. No sorprèn, en canvi, que els sembli també naturalíssim que el conductor borratxo o drogat sigui el pare de la parella. O un tal Joan. O un amic. No la mare, ni la Joana, ni una amiga, quina santa casualitat. Un exercici d’asimetria clàssic i sistemàtic: en certa ocasió una lectora em va interpel·lar indignada per haver escrit sobre els cambrers i les dependentes que havien sortit a observar, estupefactes, la mani aquella de funcionaris que desfilava Meritxell amunt. Deia que estava reproduint no sé quins estereotips de gènere. El del conductor borratxo. O drogat, potser. Perquè les senyores ni endrapen ni esnifen.