Les ‘taques’ de la descarbonització

Aquest hivern he vist dos pel·lícules excel·lents, Alcarràs i As bestas, que tracten del refús en zones rurals a la instal·lació de parcs solars i eòlics.
Però aquesta columna no va de cine, sinó de parlar dels conflictes de la transició energètica quan s’arriba a la lletra petita.  
Fa un parell d’anys, la cour d’appel de Marsella instava el desmantellament d’una instal·lació energètica: 22 molins construïts a la muntanya de Sainte Victoire, un paisatge immortalitzat per Cezanne. Els aerogeneradors estan situats en un lloc d’alt valor ambiental, geològic i històric-cultural, afecten també un monestir gòtic.  En la seva construcció s’han emprat milers de tones de formigó, amb carreteres d’accés enquitranades pel transport de les peces dels molins i quilòmetres de rases per les línies d’interconnexió i evacuació. Les pales dels molins continuen girant avui. 
L’associació Salvemos Cabana ha aconseguit que la Xunta denegui l’autorització de dos parcs eòlics a la zona de la Costa da Morte. 
Mentre, el Pla d’Ordenació de l’Espai Marítim (POEM) del govern espanyol ha delimitat vint polígons marins favorables a la construcció de parcs eòlics. Un d’ells, situat a la badia de Roses, ja ha rebut el refús de l’associació Stop Macro Parc Eòlic, que demana allunyar els parcs de les zones protegides.
L’energia hidroelèctrica tampoc s’escapa de les topades. Una associació ha aconseguit que el tribunal de Grenoble ordeni la demolició d’una central a Sallanches (Haute-Savoie), tot i que l’obra tenia tots els permisos urbanístics i ambientals. Si finalment es desmunta, s’hauran malbaratat 6 milions d’euros, als quals s’han d’afegir els dels treballs d’enderroc.
Aquests exemples, mostren les dificultats d’aconseguir l’arcàdia de la descarbonització en unes societats plurals, amb interessos contraposats, en les quals es bandeja la conversa pública racional sobre la transició energètica. L’eina més habitual per evitar el debat és emprar un argot que ni és científic, ni col·loquial, sinó propagandístic; un lèxic maniqueu (blanc-negre, net-brut) que comparteixen especialistes, professors universitaris, funcionaris, polítics i operadors energètics. 
Així, la transició energètica ha adquirit una patent de cors per forçar les modificacions legals més favorables a la implantació desenraonada de les noves energies.
No cal anar lluny, tenim a Andorra la nova línia de 110 kV FEDA-Gonarda-Grau Roig. La seva construcció ha tingut exempcions ambientals poc compatibles amb la conservació d’algunes espècies i hàbitats. El gall de bosc no sap –potser m’equivoco– discriminar quan l’helicòpter, que vola per sobre seu, treballa per a FEDA. 
Un altre projecte de la parapública preocupa per la seva afectació al paisatge i a la biodiversitat: el del megaparc fotovoltaic que ocuparà més d’un milió de metres quadrats de terreny comunal de prats d’alta muntanya a la Moscatosa, una zona per sobre de la cota 2100.
Les noves energies no són tan “netes” com proclamen organismes internacionals, governs i lobbies. És difícil de negar la taca de centrals eòliques i parcs fotovoltaics sobre la biodiversitat, el paisatge, el patrimoni cultural i sobre els drets de les poblacions veïnes. 
Reduir ambientalment aquesta taca no és impossible. Fer compatible la transició energètica, el paisatge i la conservació de la biodiversitat, ha de ser un objectiu de país i ha de partir del criteri que els operadors de les noves energies s’han de sotmetre a les mateixes restriccions ambientals que la resta dels emprenedors.