No em puc creure que l’afer nacional en què s’han anat convertint les tifes que alguns amos d’animals deixen al carrer sigui irresoluble. En les últimes dues dècades hi ha hagut intents de tots els comuns per abordar aquest problema, però cap no se n’ha sortit airosament, vistos els resultats. La qüestió en si sembla que fins i tot ha estat objecte de molts minuts d’anàlisi dels cònsols en les reunions que cada mes mantenen. I darrerament ha corregut fins i tot la idea, en la qual tothom es mostra d’acord, d’utilitzar l’ADN de les caquetes per localitzar els ciutadans incívics. Es faci la regulació que es faci, però, fa la impressió que no s’aconsegueix resoldre de manera definitiva el que s’ha convertit en un angoixant problema per al conjunt de la ciutadania, tot i que habitualment s’observa també una millora inicial en algunes zones. O sigui, que com s’ha pogut comprovar en diverses parròquies, la normativa elaborada a aquest efecte s’acaba convertint en paper mullat, segurament per la laxitud de les autoritats a l’hora d’aplicar-la. I és que habitualment totes les regulacions inclouen la possibilitat de multar els propietaris incívics, però curiosament això es porta a la pràctica en comptades ocasions o gairebé mai. Les autoritats comunals no haurien de tenir por a l’hora d’exigir el compliment dels reglaments que elaboren. Es pot argumentar que és difícil sorprendre in fraganti els infractors, però els comuns disposen de personal suficient per poder fer una bona tasca dissuasiva, ja que s’ha vist que la conscienciació per si sola és clarament insuficient.
