No conec ningú que parli positivament de les torres d’Escaldes. És una cosa ben estranya perquè en les converses entre companys de feina, entre familiars o, fins i tot, entre veïns, sempre hi ha algú que discrepa i veu les coses des d’un angle diferent. En aquest cas sobta la unanimitat del meu entorn habitual.
És clar que hi ha gent que veu les torres d’Escaldes amb bons ulls. I aquests sí que en parlen bé. Entre ells trobem els que s’han omplert les butxaques gràcies a la seva construcció i venda; els que han aconseguit sortir als llibres d’història perquè les seves decisions polítiques van fer tirar endavant el primer projecte d’aquestes característiques al país; o els que són feliços a les torres, després d'instal·lar la seva llar i així poder estar per sobre de la resta.
Els creadors del nou skyline d’Andorra han substituït la panoràmica original per una més moderna. Han reemplaçat les muntanyes de postal per unes muntanyes de blocs de formigó. Volien crear el Manhattan i el Xangai dels Pirineus, però mirant la silueta que creen els nous edificis em recorda més a les megaciutats del nord de la Xina construïdes en quatre dies o al mateix Benidorm.
Tots aquests gratacels, i els que vindran en altres indrets dels país, han tingut repercussió en la vida de molts ciutadans. Ja fa anys que han de patir l’augment dels preus dels habitatges, la pèrdua de la seva qualitat de vida o la desaparició dels parcs infantils on jugaven amb els seus fills. Aquests gegants de formigó són, per a molts, un mal de queixals gegant.
Parlant de queixals, em toca anar al dentista. Amb la calor que fa cada estiu i amb la previsió que et remenin a dins de la boca, no és un pla gaire motivador. S’ha de fer, però, encara que siguin les quatre de la tarda i estiguem en plena canícula. Baixo del bus i em toca travessar tot Escaldes. Una tasca que sembla fàcil, però amb un sol espaterrant i amb una temperatura molt per sobre dels 30 graus, es converteix en una missió complicada. Amb la calor dels mil dimonis que fa, en comptes del Pirineu, això sembla Dubai o qualsevol altra ciutat del Pròxim Orient. Com diem a casa, la calçada, les voreres i les parets són foc.
Ofegat per la calorada arribo a una mena d’oasi on es pot respirar millor. Miro cap a dalt i veig que tinc a sobre una de les torres del Clot d’Emprivat i l’enorme ombra que projecta. Baixo el ritme. Camino a poc a poc per aprofitar la frescor i em dic a mi mateix “que bé que van les torres”. Blasfèmia! Mai havia pensat que parlaria bé de les torres, mai havia pensat que trobaria un aspecte positiu. I és en aquest moment que em ve al cap una d'aquelles frases mítiques que em deia la meva mare: “No parlis malament de ningú. Ni del diable”.