No sé rus. Ni l’entenc, ni el llegeixo ni molt menys el parlo. I tampoc he estat mai a Rússia. Tot i així, sense viatjar-hi, puc acostar-me a la idiosincràsia dels russos, al seu capteniment, a la seva realitat, al seu món interior i exterior. Ho puc fer a través de la literatura, que és reflex d’una societat i del seu context. Llegint puc arribar a acostar-me a un altre món ben diferent del meu. A través de Tolstoi puc acostar-me a l’aristocràcia russa del segle XIX i veure un món que les revolucions de principis del XX van arrasar. Però si puc fer-ho sense saber rus és perquè algú ha traduït Tolstoi. L’ha traduït, l’ha estudiat i l’ha compartit, i gràcies a aquest fet hem pogut conèixer l’obra d’un autor que està per sobre del comú, amb títols que són clàssics i que són part de la nostra herència cultural universal.

Tot això seria impossible sense les traduccions. Sense conèixer una llengua és impossible llegir-ne els clàssics, aquells que són fonamentals per entendre una societat. Si mirem els nostres clàssics hi trobarem, per exemple, algunes de les obres de finals del segle passat de l’Antoni Morell. Més enllà de les trames i dels fets que narra l’autor d’Escàs a les seves novel·les, totes tenen un mateix substrat, un mateix rerefons: Morell ens parla contínuament en la seva obra de la transformació d’Andorra al segle XX, dels grans canvis que va viure el Principat en molt poc temps, i és capaç de criticar les pèrdues de llençols a cada bugada. 

A la seva obra hi trobem les dues Andorres: la tradicional i la moderna. Llegint Morell, els que no ho vam viure podem copsar l’impacte d’aquella transformació. I quan dic copsar no vull dir mirar una fotografia i veure que on abans hi havia una borda ara hi ha un bloc de pisos. Vull dir entendre com va impactar socialment que pràcticament d’un dia per l’altre la neu deixés de ser una enemiga per ser l’aliada en la transformació econòmica del país. De la Inés a l’Eugeni, els dos personatges protagonistes de La neu adversa, hi ha dues generacions de diferència, però un món totalment diferent entre l’un i l’altre.

Qui pot accedir ara mateix a aquesta informació tan preuada sobre l’Andorra d’ahir que explica tant i tan bé el Principat d’avui? Doncs tan sols uns deu milions de catalanoparlants, un nombre de persones prou limitat si tenim en compte que ja devem ser al voltant de 8.000 milions de persones al planeta. No ens podem donar a conèixer a fora si no som capaços de tenir els clàssics de la nostra literatura i les obres contemporànies traduïdes.

Fins ara, però, la iniciativa de traduir i donar a conèixer la nostra literatura ha estat fruit de l’empenta privada dels editors del país, amb suport de l’Administració. Cal que assumim, però, que aquesta és una qüestió d’Estat, d’interès conjunt, i que no ha de dependre només de la bona voluntat d’editors, autors i traductors, ni exclusivament dels magres recursos del ministeri de Cultura per donar suport a l’anomenada indústria cultural del país. Personalment, crec que cal una predisposició conjunta i transversal de totes les administracions a partir de les iniciatives de traducció que puguin anar apareixent. 
Ara que Andorra negocia amb la UE, com podem explicar la nostra realitat als de l’altra banda de la taula si no els mostrem una mica d’allò que som? A Europa ja saben, que som petits. Que només som uns 80.000 i que, per a la UE, representem un oasi enfront un oceà. Però tot això són xifres. Per explicar qui som cal que ens traduïm, que exportem aquella lletra impresa que permet mirar pel forat del pany de la nostra porta. Si volem que ens coneguin i ens entenguin, i si estem farts de certs tòpics que no reflecteixen la realitat de conjunt del país, cal que fem de les traduccions de la nostra literatura una qüestió d’Estat.