Com ja he dit i redit, remugat i rondinat, l'ART, així curt i en lletra grossa, ningú, per més enginy o gràcia que tingui. Hi ha hagut individus genials que s'hi han acostat, però ni així, el màxim que han fet és una distant aproximació especulativa. I és just que sigui així, perquè d'altra manera seria com el que es pensa que seguint un dogma n'hi ha prou per creure, per tenir fe. Tinc ben presents uns energúmens de Belles Arts, companys meus a la Llotja, entre els quals el més radical, de tots, el gravador xilogràfic Jaume Pla, que remaleïa, insultava i vituperava a qualsevol a qui sentís dir-se ell mateix artista: "Tu, artista!? Tu ets una merda. Tanca la boca, fotut cregut".
El professor que més em va influir, Joan Morell, amic de Picasso a la penya dels Quatre Gats, a qui pretenia fer una exposició, al xaval que ja es creia preparat i que es deia artista, el fotia fora de classe: "Però què s'ha cregut aquest mocós!?"
Autoproclamar-se artista era una presumpció que abocava al mutisme. A veure: quan el gran Joan Miró proclama "Cal assassinar l'art", Picasso, tot i que sabia que deia aquesta barbaritat per captar l'atenció, li replicava: "Este Miró tiene la cabeza pequeña". El mateix Picasso sols tractava respectuosament de Vos els mestres artesans, litògrafs, ceramistes, ferrers... I això que de cregut n'era una estona. 
Els que eren considerats artistes, els artistes consagrats, a l'època en què un menda feia d'aprenent mai no es vantaven del seu treball. Tampoc parlaven fàtuament de diners, mai no trepitjaven cap col·lega ni passaven per davant de cap company donant-se-les de guapos. 
Ei, no exageris, Sergi, que n'has conegut uns quants, no molts, però sí uns pocs, tocats d'una supèrbia artística monumental. Així que mutis i a la gàbia, compare, que no per tenir a les mans un telèfon màgic que fa unes fotos espectaculars, espaterrants, ets ja un Velázquez.
Estava en certa ocasió al costat d'un dels ambaixadors francesos més sensibles a les belles arts, i mentre admiràvem embadalits una obra de Francisco Sánchez, sento que diu baixet, com si estigués adormit: "Ça, c'est de l'art. Ça c'est emouvant!" Sí, senyor, el de Sánchez és un art que commou, et voilà, vet aquí resolt el misteri: l'art commou! A mi el que em trasbalsa és sentir El cant dels ocells interpretat pel cello d'un artista de la família, i el dibuix del gran gat blanc de l'Arnau, el fill de Francisco. I cap dels dos s'autocorona de llorer.
Deu de deu, ara mateix celebro l'elevat percentatge que tenim ací a Andorra de gent activa en el món de les Belles arts. Artistes de teatre, de la música –clàssica i moderna– i de la paxanguera, del cant i del ball, de les arts plàstiques, un munt, de les lletres un fotimer. El Govern ha aturat la participació en la Biennal de Venècia. Som els reis del mambo, ai, Senyor. Però si som incapaços de mostrar com cal el nostre art popular i ancestral! Fan tristament riure els museuets de bicis, motos i altres collonades.
Siguem formals, siguem modestos, siguem exigents i justos, donem el qualificatiu d'artista amb compta-gotes. És barat, és de savis. Artista ho és no qui se'n vanta, sinó qui està tocat per la vareta màgica del do. En posaré un exemple: Arnau Pérez Orobitg, un tipus modest, que no ha caigut mai a les urpes dels galeristes cobejosos. Fa de pastor d'ovelles i corders, pinta i dibuixa com els àngels i és un poeta extraordinari. La deessa de la poesia tenia la cultura catalana a les fosques. Amb l'Arnau s'hi ha fet de dia. És possible que el noi se m'emprenyi. No ho voldria pas.