“Madrid enterra les 59 víctimes de Covid-19 que no ha reclamat ningú.” Desolador. Després de llegir aquest titular se m’ha remogut tot. 59 persones que segons explica la notícia van morir abans del 21 d’abril. Persones, amb noms i cognoms que òbviament no són públics, que van emmalaltir amb aquesta maleïda pandèmia i que segurament van patir pels efectes d’un virus letal. Persones que potser no van arribar a tenir ni l’escalf dels sanitaris d’un hospital. Aquest coi de bitxo ens ha pres petons, abraçades i contacte humà quan més el necessitem, però els més afortunats hem pogut mantenir les relacions en la distància, ni que fos a través d’una pantalla. Els que han perdut familiars pel camí pràcticament no se n’han pogut acomiadar, però a diferència de les víctimes de què es parla en aquesta notícia, ells segur que no els obliden. Llegir això et fa aterrar en una altra realitat. Persones a qui ningú ha trobat a faltar malgrat que fa tres mesos que són mortes! Moments com aquest fan sorgir les misèries humanes sovint més amagades. Quants més com ells n’hi deuen haver arreu que moren cada dia en la màxima solitud, oblidats per complet? No puc evitar pensar-hi i sentir una gran pena. En part, cert temor en imaginar-me que em pogués passar a mi. Massa sovint diem que no valorem les coses fins que les perdem, i el coronavirus ens ho ha mostrat de la manera més crua. Allunyats de pares, avis, germans i amics i amb una tornada a la “normalitat” que ens limita la vida social, ens hem adonat de la importància que té tot això en el nostre dia a dia. I la conclusió és clara: toca gaudir-ne al màxim mentre es pot, que el final no sabem com serà.
