Les virtuts del calidoscopi

Llegeixo admirat Escriure Andorra, de Vicenç Villatoro, i em congratulo perquè tot just l’he començat i encara em queda una bona part d’una obra que vull gaudir a poc a poc. I dic admirat no només per la proposta –que s’ha convertit ja en referència inexcusable sobre el que anomenaré la matèria de la literatura andorrana– sinó també pel protagonisme públic, la volada i el pes que pren la qüestió de la literatura andorrana, la qual cosa sempre és benvinguda i celebrada per a qui creu en la importància de la mateixa i en el lloc que ha d’ocupar al debat i els mitjans.

No és la primera obra que pren la matèria d’una forma compromesa, i és precisament aquesta la notícia, que no és la primera obra que aborda el fenomen. Josep Maria de Guilera el 1960, Miquela Valls el 1992, Àlvar Valls el 2004 i Albert Villaró el 2016. Aquestes han estat fins ara les referències –especialment valuoses per l’extensió i per la proposta explícita d’abordar la pregunta sobre la literatura d’Andorra ho són la de la Miquela Valls i la de l’Albert Villaró. I són aquests dos noms els que Vicenç Villatoro no pot deixar de trobar en aproximar-se al fet literari andorrà.

El plantejament és, però, original, explicitant-se aquesta originalitat en el pròleg: “La intenció del treball que tenim a les mans és rastrejar en la literatura contemporània en llengua catalana, i molt especialment en l’escrita per autors andorrans, aquestes imatges mítiques del país, que construeixen un imaginari propi del qual acaben participant fins i tot aquells que no han llegit directament les obres (...)”. Només amb això l’obra esdevé una fita. Les agrupacions realitzades a partir de les imatges “rastrejades” són una proposta del tot interessant per als qui ens dediquem –encara que sigui a estones– a l’estudi de la literatura andorrana. Trobo en aquest plantejament, no obstant això, un element limitador, i és que la recerca se circumscriu a la literatura catalana contemporània.

Els primers capítols donen compte de la mesura de l’absència. Ja s’ha comentat en algun article –ho dic de memòria–, no hi és Isabelle Sandy. I pot semblar dèria d’apassionat si no fos perquè molta de la imatgeria presa com a constitutiva de les categories establertes es troba dins les tres novel·les andorranes de l’escriptora francesa. Però no només es tracta de l’absència francesa.

També s’hi perd qui escrivint contemporàniament en castellà ho fa des d’Andorra. Inclús es perd –i dir que es perd és capriciós, doncs el mateix autor justifica i adverteix la natura del seu text posant per endavant que: “Tot el que tindrem aquí em sembla rellevant. No tot el que és rellevant ho tindrem aquí”–, deia que s’hi perd també la possibilitat que la literatura andorrana ho pugui ser en altres llengües; fet, per a mi, principal, doncs entenc que si Andorra posseeix una singularitat literària irreductible no té res a veure amb llengües oficials, sinó amb l’encreuament inèdit dels camins de tanta gent, amb la configuració exclusiva de la frontera i de les fronteres que tantes veus generen i on tantes veus conviuen. I la frontera literària, trobo, no té tant a veure amb trames de contrabandistes i sí –i molt– amb les contradiccions, les afirmacions, les tensions, els llaços i l’efervescència d’un món com l’andorrà. Sense aquest món, molt probablement les obres citades no gaudirien de les seves qualitats. I és en aquest món andorrà on cada dia sentim les llengües barrejar-se en una promiscuïtat sense fi. Aquesta promiscuïtat pot ser, fins i tot, el motor de la nostra literatura.