Avui per escriure un llibre s’ha de ser qualsevol cosa menys escriptor: publiquen llibres youtubers, tertulians, cuiners, presentadors, toreros o concursants de Supervivientes o d’algun altre programa de la telerealitat. Ja ho afirmava la doctora en literatura Elsa Maxwell que “els famosos són com les flors, molt decoratius”. I a més, venen. No importa que quan parlin destrossin el llenguatge, com Johan Cruyff amb la “gallina de piel” o “hay que cambiar bombillo”, i que a l’hora de signar un llibre diguin que “me se ha caído el rotulador”. No ho comparteixo però ho accepto perquè, entre altres, una de les meves grans assignatures pendents de la llengua espanyola són els pronoms àtons de la tercera persona. Això sí: quan aparegui el llibre d’autoajuda del famós Kiko Rivera, aquest que es tatua al braç frases amb faltes d’ortografia, m’exiliaré a l’ambaixada de l’Equador a Londres igual que Julien Assange per anar amb monopatí i en roba interior.

Diuen, diuen, diuen (com exclamava Jordi Pujol) que s’ha de diferenciar entre la indústria editorial i la literatura, que les xarxes socials influeixen més en les vendes de llibres que els crítics, o que als escriptors fets i drets, com els de la cançó de Rosendo Mercado, els empipa, i molt, que ningú es presenti a la seva taula perquè els firmi un llibre i que en canvi hi hagi una cua quilomètrica per al jove del costat, el noi del mes a Men’s Health, que té milers de seguidors a Instagram. Fernando Sánchez Dragó quan es va adonar que la cua (la de signar llibres) se li estava pansint va començar a pensar amb l’altra (la d’eixeringar), fins al punt que ha creat Homo Erectus, unes pastilles que no cal explicar perquè serveixen.

Aquests personatges que produeixen llibres (i altres productes) com si fossin xurros, es multipliquen com els horricreus d’en Voldemort i, pel que fa als mediàtics escriptors, només cal recordar com s’autodefinien els Rock Bottom Remainders, un grup musical format per autors com Stephen King: “Fem música tan bé com Metallica fa novel·les”.

Així que aquest Sant Jordi ens trobem desafiant Aristòtil: som una cosa i la seva contrària. Som la societat més il·lustrada i la més il·lusa a la vegada per pair, propagar i llegir qualsevol ximpleria. Ja sigui un llibre que reculli les piulades d’un poeta de Twitter, un assaig sobre Jon Snow convertit en zombi i la resta de zombis agafant la baixa per depressió, la influència de l’ampolla de mescal Los Suicidas en la composició de ranxeres del Mariachi Nuevo Horizonte i un estudi sobre si als EUA no dormen per veure els nous episodis d’Acacias 38 com passa a Espanya amb Joc de Trons.

Llàstima que, per manca de temps, ningú no hagi pogut escriure un relat sobre el primer forat negre fotografiat. Dins d’ell hi ha un punt de no tornada on les lleis de la física deixen de funcionar. En això dels llibres es podria aplicar el mateix, però amb el sentit comú, i que a còpia d’escriptors mediàtics i de temes inconsistents desapareguin definitivament la qualitat i la lucidesa.