L’escut

Mesos enrere el Futbol Club Andorra, un dels clubs pioners de l’esport andorrà, fundat l’any 1942, va dur a terme un reformatat integral del seu escut. El club que té el seu topall competitiu a la segona divisió B de la competició espanyola destaca entre les seves fites pel títol de la Copa Catalunya aconseguit l’any 1994 en una final èpica, enfront l’Espanyol de Barcelona, en la qual va vèncer en la tanda de penals. Malauradament, les circumstàncies van fer que entrés en decadència amb una sèrie de descensos consecutius, arribant a una situació molt delicada, que va ser salvada mitjançant juntes que van evitar la possible desaparició del club. En l’actualitat el capital privat principalment a través d’un futbolista d’elit ha derivat en la consolidació de l’equip dins l’esfera competitiva.
Pel que fa a l’escut originari de formes clàssiques s’integraven els elements heràldics de l’escut del país i el seu origen –segons es desprèn del web oficial del club– es remuntaria a l’any 1948. El canvi es va argumentar amb el concepte de donar-li modernitat així com d’adaptació als nous temps, suposadament com una demanda del que vol la societat actual. Una estratègia per qüestions de màrqueting en què es va eliminar qualsevol reminiscència amb l’escut antic. Aquesta decisió va tenir alguna recança tímidament a través de xarxes socials i en d’altres ambients en veu baixa, ja que essent el capital privat esdevé una decisió que dona poc marge a la crítica, ja que posa per damunt la màxima no escrita en la qual es considera que “qui paga mana”.
Però precisament perquè la sobirania recau en el conjunt del poble andorrà, aquesta casuística mercantil no hauria de ser extrapolable pel que fa als símbols estatals tot i que la norma jurídica suprema, la Constitució, ja ho regula: l’himne nacional, la bandera i l’escut d’Andorra són els tradicionals (Art. 2.2) i es desenvolupa un xic més a la Llei sobre la utilització dels signes d’Estat de l’any 1996.
Per aquesta raó hem de tenir cura i tacte a l’hora d’enfocar qualsevol possible actuació, així com ser molt primmirats amb els arguments en el cas que s’arribessin a considerar. Òbviament, això no exclou que puguin siguin interessants iniciatives que incitin al debat sempre que siguin dins els estendards reglamentaris. Tot i així potser cal reflexionar si el que més escau és precisament un major coneixement dels símbols a través de difusió i visibilitat, així com ampliar els camps de recerca i estudis sobre els orígens de l’escut o dels símbols en general.
Perquè més enllà de possibles estudis de continent o contingut fora recomanable, al meu entendre, que no semblés que cal estetitzar-los per qüestions externes o per factors d’una pretesa modernitat. Això se sumaria a la simptomatologia actual del país on dia rere dia amb la dèria de voler assimilar una teòrica modernitat global, talment com una manera d’esborrar tot allò que ens definia com quelcom diferents, com si tinguéssim complexes o vergonya del passat. Com a mostra d’això només cal copsar com s’esvaeix la llengua des de diversos àmbits, es globalitza la cultura o s’esmicola el territori. Una manera d’arraconar els orígens per a reinterpretar el present i futur sense cap element diferenciador.
Perquè els pobles també necessiten i sobreviuen amb l’intangible i la capa protectora del que representen les emocions i els sentiments. Pel valor i respecte de tot allò que evoca un nexe històric, cultural i de comunitat no caiguem en el parany de relativitzar i semblar que només som un producte mercantil. Perquè darrere hi ha esforços d’una història col·lectiva de tots els que han lluitat per tirar endavant el país. Perquè sense arribar a la sacralització seria un risc traspassar certes línies que suposarien tocar elements que afecten l’ànima d’un país.