L’Església, la dona i el sexe

A mig matí vam entrar a fer un cafè al bar del rectorat de la Universitat, de Lleida, a l’immens edifici que havia estat l’antic seminari diocesà. En veure que voltàvem pels claustres sense rumb, un bidell es va apropar per informar-nos que el bar feia un temps que havia tancat, suposo que amb gran disgust de l’alumnat. Es va oferir a mostrar-nos on podríem trobar màquines de cafè i a fer-nos una petita visita pel centre. A l’Aula Magna-Saló Víctor Siurana s’impartia una conferència sobre la lírica coral grega que escoltaven alumnes somnolents. Quan va saber que jo, en una galàxia de temps molt llunyana, hi havia estudiat uns quants anys del batxillerat, el bidell es va interessar per com era la vida dels interns, si menjàvem prou bé o si passàvem molt fred. Havia quedat impressionat quan, a l’inici de les reformes, va veure les antigues dutxes dels seminaristes en un soterrani de l’edifici: només tenien una aixeta. 

–És que era un prototip de les actuals aixetes de monocomandament –vaig respondre, i ens vam petar de riure. Després vaig haver de reconèixer que menjàvem moltes sopes de pa i poca carn i que patíem un fred terrible sota la boira. 

Malgrat tot, em vaig sentir afortunat de poder recordar el meu pas per aquells espais inhòspits amb humor i sense més ensurts que l’aigua freda, les sopes de pa i la companyia dels ratpenats que volaven lliures pels dormitoris hospicians. Altres nois, molts d’altres, no van tenir tanta sort als internats dels capellans. Només al gremi d’escriptors, heu pogut llegir els testimonis recents i dramàtics d’autors com Manuel Vilas o Alejandro Palomas. Vilas, que va explicar els abusos patits per part d’un religiós a la novel·la Ordesa, feia una reflexió molt interessant en una entrevista: “Quan reprimeixes una part importantíssima de l’ésser humà com és la sexualitat, el que pot sortir és un autèntic dimoni”. 

Aquest és el veritable problema: la jerarquia eclesiàstica continua sense assumir les seves responsabilitats i sense actuar sobre la base del problema que, en bona part, neix de considerar el sexe com un instint impur i antinatural, i entestar-se a mantenir un celibat per a monges i capellans que és una crueltat absurda i que no pot portar res de bo. Menció a part mereix el comportament neuròtic davant de la dona, que redueix el seu rol en el si de la institució a aspectes absolutament secundaris i que arriba al paroxisme de suprimir el sexe a la mare de Déu.

Fa unes setmanes, la Conferència Episcopal Espanyola va fer públic un document en el qual parla de la possibilitat de reflexionar sobre si, en alguns casos, el celibat podria ser opcional o sobre com les dones podrien tenir accés al sacerdoci. És a dir, que a aquestes altures de la pel·lícula els bisbes proposen iniciar una simple reflexió sobre el sexe, el celibat i el paper de la dona i, si escau, ja veuran si es plantegen alguna reforma a la velocitat amb què s’aborden els canvis a l’Església. Mare meva! Com deia aquell famós pilot de ral·lis francès al seu copilot: “Tard, trop tard, dix fois trop tard, cent fois trop tard”. Doncs, això. Tard. Sempre tard!