Estava molt tranquil·la. Acompanyant un pot amb alguns bolígrafs, com un adorn més en aquesta caseta d’entrada a Espanya, la que jo represento. També n’hi ha d’iguals que jo que resten en prestatgeries a botigues de souvenirs, però jo estic en un nivell més alt. Soc com una funcionària, soc a la caseta de la Policia Nacional i a una de les poques fronteres que existeixen a Europa, l’andorrana. La meva vida ha estat tranquil·la fins ara. Allà quieta i com un símbol diplomàtic. Important. Amb tot això del procés català que escolto per la ràdio i que sento que comenten els meus companys de la policia, m’han pres mania. Els ha agafat per moure’m cada dia de lloc segons qui entra a la guàrdia d’aquesta caseta. Ara els ha donat per enganxar-me al vidre amb esparadrap blanc, i quedo molt lletja. Uns em posen dos trossos d’esparadrap ben gran i d’altres quatre. Es veu més l’esparadrap que jo. Volen exposar-me i ho fan forçosament. Allà al vidre, al costat de la finestra ja em veien, però no, ara volen exhibir-me més i més, per si els conductors no s’adonen que entren a un altre país, el d’Espanya “gran i lliure”. Volen que estigui enganxada d’aquella manera tan indigna. Jo que sempre havia estat tranquil·la en el meu estatus diplomàtic, ara estic torturada en cada canvi de guàrdia. Que em deixin tranquil·la! Quines ganes tinc que acabi tot això de Catalunya. Els independentistes són els culpables que estigui patint cada dia uns esparadraps que no només fan mal a la boca dels que silencien sinó també d’una bandereta com jo que volen exhibir forçosament.
