M’encanten algunes tradicions, però entenc que d’altres han perdut el seu sentit original amb els canvis històrics i socials. Seguir una tradició a cegues, sense tenir en compte el seu contingut essencial, és no voler veure que els temps canvien i amb ells els nostres valors. El que hem d’evitar és perdre l’essència i la identitat que les converteixen en tradició.

Aquests últims dies s’ha obert una petita polèmica mediàtica sobre els Pastorets de Sant Julià. Com sempre des dels 23 anys que fa que es representen al país, s’hi han introduït algunes novetats. Hem apostat per fer una picada d’ullet al Dràcula de Bram Stoker atorgant a l’infern l’ètica i l’estètica dels vampirs, sense cap modificació important en el text i sense trair l’esperit familiar i tradicional de l’obra de Folch i Torres.

El Dràcula de la novel·la és una figura demoníaca en oposició als valors de la societat anglesa de finals del segle XIX i principis del XX, com també als Pastorets presenten una figura demoníaca antagònica als valors tradicionals cristians. L’eterna lluita del bé contra el mal. Els espectadors que hi vinguin veuran que els únics canvis apreciables són bàsicament estètics i sempre des d’un punt de vista paròdic d’aquesta representació del mal.

Aquesta polèmica, que ha defensat amb més vehemència aquest diari, i que curiosament tan sols ha mencionat l’espectacle en un article que recalcava que el dia de l’estrena “només” havíem omplert una mica més de mitja sala (com, sense anar més lluny, també va passar l’any passat, que va créixer en espectadors en el còmput final i que també va fer “només” mitja sala el dia de l’estrena en un teatre de 500 butaques) lligant aquesta suposada “punxada” a l’atreviment d’aquests canvis.

Aquesta “polèmica” demostra una sèrie de fets. En primer lloc, poca memòria històrica, ja que cada any els responsables de l’espectacle hi introdueixen canvis més o menys marcats per evitar l’avorriment del públic fidel i dels actors que el representen. En segon lloc, un desconeixement de la natura dels dos textos. I en tercer lloc evidencia que per criticar amb coneixement una creació artística ajuda veure-la i/o interessar-s’hi, més enllà del que ens han explicat de forma superficial o de prejudicis; encara que només sigui per respecte a tota la gent que hi treballa, molts d’ells altruísticament, durant mesos, per portar als espectadors una obra que, més enllà de llicències artístiques, intenta mantenir l’essència i l’esperit que l’han convertit en tradició.