L’esperit del bosc

Avui seguiré la via empresa el mes anterior relativa a l’anime i a Hayao Miyazaki. Ho faré amb el títol de La princesa Mononoke (1997). La pel·lícula va significar l’inici de la fama internacional de l’estudi Ghibli, la productora independent de Miyazaki, Isao Takahata i Toshio Suzuki. Per a mi va ser el primer contacte conscient amb l’obra de l’estudi.
Mononoke vindria a significar esperit, així, el títol es podria traduir com a la princesa esperitada, o posseïda. Refereix a una de les protagonistes, la San, humana criada per llops. Però no es tracta ben bé d’un personatge com el Mowgli del Llibre de la selva, de Kipling, tot i que existeixen moltes coincidències, ja que San no viu només entre els animals, sinó que ho fa també entre els déus. De fet, la seva mare adoptiva i els seus germans-llop ho són, de déus. A la pel·lícula hi figuren, a més, altres déus-animals posseïts per un odi demoníac i altres humans i altres animals que lluiten per la supervivència. És un relat èpic configurat a la manera de l’epopeia japonesa o jidaideki, situat en l’època Muromashi, i condueix l’acció el personatge d’Ashitaka, jove principal del clan dels Emishi, del nord del Japó, exiliat en un viatge de l’heroi a causa de la maledicció provocada per un déu-senglar endimoniat. En aquest viatge hi troba la Dama Eboshi, cabdill d’una ciutat productora de ferro i armes, formada aquesta per leprosos i prostitutes rescatades, així com camperols pobres. També es troba amb en Jigo, el monjo-caçador que cerca, amb la vènia imperial, el cap del shishigami, o déu del bosc. 
Qui llegeix endevina en aquestes paraules un relat de fantasia. Però també s’hi troba tota una xarxa d’interessos i passions entorn el bosc, el centre de la vida. I així s’articula tota la pel·lícula, amb conflicte, guerra, amistat i desig. I aquesta xarxa i la seva lògica ecosistèmica és el que vol veure Ashitaka quan afirma que vol viure veient més enllà. Tres instàncies: els déus, els humans i el bosc; una història: la seva interrelació violenta fins a la mort dels primers en sacrifici per la supervivència dels segons.
Susan Napier, al seu Mundo Miyazaki, vol veure en la xarxa d’interdependències un esforç ètic de l’autor per tal de creuar les perspectives que hom té sobre l’altre, ja que no existeixen bons ni dolents, sinó éssers que viuen en funció del que són. I aquí sí, Miyazaki s’aproparia, i molt, a Kipling, i a les ambigüitats que es desprenen de la llei de la selva i de la condició mestissa de Mowgli. L’herència shinto de Miyazaki no fa sinó fer el món més complex i, per què no, més poètic. Perquè tot i que la selva de Kipling ja és mitologia, per als seus habitants els mites formen part del passat; mentre, els habitants del bosc de Miyazaki contemplen l’inici a de la fi dels mites, amb tot el que això implica: una malenconia infinita.