L’esquadra

En el moment de la fundació de la guàrdia civil, el 1844, els mossos d’esquadra eren el cos policial amb més implantació a Catalunya. En aquella època els del tricorni, conjuntament amb els carabiners, eren cossos de vigilància innovadors, inspirats en models que funcionaven en altres països, com és el cas de França amb la gendarmeria. La naturalesa de les esquadres responia a un model diferent, potser més antiquat, atès que foren fundades el 1719 per part de les autoritats borbòniques en el transcurs de la guerra que Felip V tingué amb el seu parent Lluís XV. Bona part dels resistents austriacistes, que romanien com a guerrillers, donà suport a Lluís. Les autoritats borbòniques espanyoles armaren aquestes esquadres d’enquadrament local per combatre’ls. Un cop acabada la guerra, el 1721, la majoria foren dissoltes, encara que continuaren cap al 1723 amb atribucions de cos policial en tot el país.

Cada esquadra estava formada per uns deu homes comandats per un caporal. Els caporals i els agents sovint rellevaven les seves atribucions a la descendència. Aquest era el cas d’una de les famílies dels primers caps, la de Pere Anton Veciana. En el cas de la Seu d’Urgell els trobem documentats a mitjan del segle XVIII. Aquest és el cas de Pere Nequí, de Vilanova de Banat, amb una descendència que s’establí al carrer de les Eres. Formaven part de famílies modestes, sovint n’eren cabalers. En el cas de la Seu d’Urgell, don Antonio Llorens era el caporal de l’esquadra el 1857. El substituí don Joan Pujol. Tots dos residien al carrer Major, el principal de la ciutat. La majoria dels agents vivien en carrers d’extracció més humil, com el de la Font, amb els mossos Sentís i Oriol, el de la Palma, amb Pujol i Montserrat, o el de la Muralla, amb Serra, Martorell i Perotes. Una altra figura era la del sotscaporal, aquest era el cas de Dot Galí Comes.

Els carabiners i la guàrdia civil, que tingueren un desplegament ràpid i efectiu, aviat entraren en un conflicte competencial amb les esquadres. Els mossos, tot i que eren un cos amb una estructura arcaica, coneixien millor el territori. Aquesta facultat els facilità molta efectivitat en les guerres contra els insurrectes carlins, organitzats en guerrilles. El coneixement del territori era bàsic per al seu control. Sobretot en una àrea incomunicada de la resta del país, com era la muntanyenca. Per aquest motiu i possiblement l’econòmic alguns altres joves de la comarca entraren a la guàrdia civil i els carabiners.

Tot i el conflicte competencial restaren com a cos polical, amb menys atribucions, sobretot lligats al transport de presos a peu cap a Lleida i a policia judicial. També conservaven el control de collites i boscos, que abans de la fatídica Nova Planta havien tingut els banders, unitats de vigilància de dependència local, avui només conservades a Andorra.