Déu me’n guardi de pontificar sobre el que està passant al Pròxim Orient, si amb prou feines puc explicar (i explicar-me) el que passa a casa meva. Però sí que em permetran dir mi opinión de mierda –com dirien Los Punsetes, quina gran banda– sobre certes reaccions de l’esquerra europea davant dels atacs terroristes de l’altre dissabte a Israel. En particular, de l’espanyola, que mai no perd l’oportunitat de retratar-se i d’ensenyar la poteta sectària. Què no direm de la catalana. I té a veure amb aquest ús tan alegre del llenguatge que li és propi. Som-hi. Primer de tot, quan reclamava preventivament “proporcionalitat” en la resposta israeliana. A què es referien, exactament? Volien dir que Israel tenia via lliure per entrar a Gaza i liquidar a sang freda 1.300 palestins, deixar-ne tres milers més de ferits, i segrestar-ne un centenar, inclosos unes desenes de nens? Consisteix en això, la “proporcionalitat”? La segona, el funest cas dels nadons israelians (suposadament) decapitats. L’esquerra divina, que sempre se l’agafa amb paper de fumar, sosté que són fake news perquè no n’han transcendit les fotografies que haurien de provar la barbàrie. És naturalment una discussió obscena, repugnant, perquè per poc que hi pensin convindran que el que s’està dient de forma (cal esperar que) inconscient és que no, home, no, els terroristes de Hamàs no serien de cap de les maneres capaços de decapitar els nadons a qui acabaven de deixar orfes al quibuts. Assassinar-los humanitàriament a sang freda, sí. Però tallar-los el cap!? Hamàs!? Quina barbaritat! Això sí que no.
