Tinc hora amb un notari a Barcelona a les deu del matí. Agafo el tren de les 6.15 hores a l’estació d’Andorra-Santa Coloma, prop de la Borda Mateu. La xarxa d’autobusos amb la qual el Govern facilita els desplaçaments per gairebé tot el país m’ha atansat fins al tren lleuger que en menys de dues hores i mitja em portarà fins al centre de Barcelona, i com que el bitllet de tren també em serveix per al transport públic de la ciutat, la visita al notari serà gairebé com anar a Puigcerdà anys enrere.

Com que he arribat una mica abans, observo com de maca, discreta i muntanyenca ha quedat aquesta nova realització del Govern. L’aparcament per a bicicletes li dona un petit aire nòrdic o alpí, i mentre espero arriba silenciosament un tren de mercaderies provinent de Tolosa. Pujo al tren, m’assec al costat de la finestra, m’agrada mirar el meravellós paisatge que ens portarà per l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Ripollès abans d’endinsar-nos a la gran urbs. Prop meu seu una parella de turistes, danesos diria, i com que no entenc el seu idioma intercanviem algunes paraules en anglès i em manifesten com de gratament sorpresos han estat de l’estada a Andorra, país encantador i respectuós amb el seu entorn, amb un trànsit motoritzat reduït i una absència de contaminació exemplar. A l’altre costat del passadís, dues noies i un noi amb aspecte d’estudiants. El món cibernètic els absorbeix. Orelles tapades, escolten música i miren pantalles.

Trec un llibre i començo a llegir, però el balanceig gairebé imperceptible del vagó m’endinsa en una dolça somnolència. Tanco els ulls i intento dormir una mica, però els quinze minuts fins a l’estació de la Seu no em deixen temps per a una becaina. Cap dels passatgers baixa del tren, però una dotzena de persones esperen a l’andana per pujar. On deuen anar? A Bellver, quinze minuts més lluny? A Puigcerdà, on arribaran quan encara cap botiga hagi obert? Em faran companyia fins a Barcelona o agafaran la connexió fins a Tolosa?

A l’altre costat de l’andana homes i dones, alguns amb una bicicleta, perquè els vagons estan adaptats per portar bicicletes, esperen el tren que ve de Barcelona i va cap a Andorra. Són la primera remesa de fronterers que van a la feina en territori andorrà. Sé que el tren de les vuit portarà encara molta més gent, sense cues ni nervis, passatgers que s’hauran afegit als provinents de Cerdanya, perquè el tren ha estat un projecte de tots: Andorra, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Ripollès, i la Generalitat, però també dels Pirineus Orientals, l’Arieja i l’Alta Garona.

Tots els veïns d’aquesta zona pirinenca ens hem unit, hem fet pinya, hem treballat en cercles concèntrics per convèncer els veïns de més enllà, i els hem persuadit que el tren agilitzaria les comunicacions, aportaria seguretat, eliminaria contaminació, revitalitzaria tota la zona. Un dels arguments determinants haurà estat destacar que si el 1911, fa més d’un segle, es va fer arribar el tren des de la plana del Rosselló fins a la Cerdanya, en un terreny muntanyós, a cop de pic i pala, i bastó de dinamita, i si el 1920 es va connectar Puigcerdà i Barcelona, no podríem o hauríem de culminar l’obra començada pels nostres besavis amb els mitjans tecnològics de què avui disposem?

I mentre viatjo, incansablement meravellat per la serra del Cadí, penso en aquells andorrans que van tenir prou coratge i clarividència per reclamar al prefecte de l’Arieja i de retruc al mateix Napoleó que retornés al poble andorrà l’equilibri veïnal i estructural que la Revolució Francesa els havia confiscat; aquells andorrans predecessors d’altres andorrans, també agosarats i assenyats, que no fa gaire, acompanyats dels seus veïns, van unir forces per constituir la pinya que permetria establir el nexe ferroviari àgil, fàcil i ràpid entre Andorra i dues de les ciutats més importants d’Europa: Barcelona i Tolosa.

Tot viatjant, en la dolça somnolència propiciada pel confort del tren, em venen a la memòria les expedicions que afrontaven els clients de la botiga dels meus pares: el mal temps, l’avaria del vehicle, les interminables cues, els accidents i la guàrdia civil: “¿Qué lleva usted? ¡Abra el maletero!” Aventures de temps passats.

De sobte el llibre em cau de les mans i torno al present. El tren s’alenteix, gairebé com si rellis­qués sobre els rails, silenciosament entrem a Barcelona. Amb el meu somni de retorn al passat no he vist passar el temps present. M’acomiado dels dos danesos, ells no baixen fins a l’aeroport del Prat.