Fernando Blanco ha estafat; amb totes les lletres de la paraula i amb majúscules. Ens l’ha colat durant anys. Ha enganyat des de diverses zones i durant anys. Ha utilitzat una menor malalta per guanyar diners i tenir una vida de luxe. S’ha aprofitat de la bona fe de la gent, de l’impacte emocional que provoca una nena malalta –greument malalta, segons deia– i de la solidaritat de moltes persones. Ha explotat el sentimentalisme fins al límit, i li ha funcionat molt bé fins que s’ha passat de la ratlla, fins que ha fabulat un pèl massa –amb històries de metges en coves a l’Afganistan–, fins que ha arribat a mitjans amb molta audiència i lectors i un sociòleg intel·ligent, Josu Mezo, l’ha desemmascarat des del blog Malaprensa.com (com un dia va ser descobert per un historiador el farsant Enric Marco; no us perdeu El impostor, de Javier Cercas). Una estafa que posa en evidència que poc crítics que som, que poc que analitzem tot allò que ens arriba. Des dels grans periodistes coneguts fins al veí del quart primera, som fàcils, som manipulables.

Fernando Blanco (estaria bé deixar de definir-lo com el pare d’una nena amb nom i cognoms, és una menor i no cal exhibir-la més del que va fer ell amb fotos per tot arreu) és un estafador que ara està en mans d’un jutge. Ara que l’estafa s’ha descobert i la policia i la justícia estan actuant, ara és l’hora dels llestos, dels tertulians de cafè i de televisió, dels “jo ja m’ho ensumava”, “és clar, ja es veia a venir...”, “jo no vaig donar mai res”, etcètera.

És l’hora dels mitjans sensacionalistes, que continuen explotant aquest circ, ara no tant des d’un punt de vista sentimental sinó més aviat morbós, truculent, de crónica de sucesos. També és l’hora de mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio plens de tertulians dient “Aquest cas és justament tot el contrari de La Marató, que representa la solidaritat ben entesa”. És cert, a La Marató els diners es destinen a la recerca per a tothom, no a casos particulars, hi ha auditories, comptes clars, investigadors de prestigi que reben diners prèvia selecció per mèrits. Sí, evidentment, no té res a veure, és un exemple de solidaritat ben entesa. Però també és cert que tota la població que solidàriament participa en La Marató està suplint amb els diners de la seva butxaca la insuficient inversió pública en recerca i sanitat, és la mateixa població que ha patit les retallades en sanitat pública. És paradoxal veure els polítics responsables de la no inversió i de la retallada seure, atendre trucades solidàries amb el millor dels seus somriures i, amb tota la solidaritat del món, atendre entrevistes massatge en les quals donen les gràcies a la població.