L’estat de la música

Arriba el bon temps, i amb ell la música al carrer al nostre país. Les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de petites formacions musicals. Acostumen a ser duos o trios, que amenitzen l’estada dels turistes o nacionals que prenen el sol tot consumint una soda o una cervesa. Guitarristes, cantants i algun percussionista que versionen els clàssics dels darrers 40 anys de música popular munten els seus equips i posen el seu talent a disposició dels transeünts.
Cal reconèixer que la música andorrana està en un bon estat de forma. No diré excel·lent perquè sempre pot millorar, i en el nostre cas té un gran marge de millora, no ens enganyem. Però comparem-ho amb com estava la música al nostre petit territori ara fa deu anys. Els carrers del país no desprenien ni una corxera, a les terrasses hi havia algun fil musical enllaunat que trencava el silenci, però res més. ¿Què ha fet canviar aquest paisatge urbà? ¿Com és que hem passat d’un paisatge erm, musicalment parlant, a uns esperançadors brots verds que auguren un pervindre harmònic?
Jo ho atribueixo al fet que fa deu anys es va crear l’Associació de Músics d’Andorra. El col·lectiu de músics del país, majoritàriament amateur (en el sentit estrictíssim de la paraula, perquè estimem la música sobre totes les coses), va decidir unir-se per demanar a les institucions andorranes una mica de consideració envers els músics residents a les Valls d’Andorra. Es van visitar els comuns de les set  parròquies, també es va trucar a la porta de la casa gran, es van anar a veure els empresaris susceptibles de programar música i a tothom que se’ls va acudir. I va funcionar. 
Ara tenim un panorama musical molt interessant, hi ha una consciència de les institucions que a Andorra hi ha artistes musicals, i crec que la responsable és l’Associació de Músics, que ara es troba en un estat letàrgic perquè l’objectiu amb què va ser creada està complert. Ara el col·lectiu està maquinant quin ha de ser el proper pas per revolucionar l’estrat musical de les nostres contrades.
Curiosament les formacions que més abunden al nostre país en aquests dies són formacions petites, de les característiques que he descrit abans. Segurament és perquè les ofertes de feina que arriben són per a formacions d’aquest tipus i els músics s’han adaptat a la demanda. 
Tot i així, i aprofitant que el dia de la música s’apropa, deixeu-me dir alt i clar: visca la música!